Pàgines

dimecres, 23 de juny de 2010

I després de les consultes, què?

Amb aquest tema assisteixo a una breu jornada de reflexió organitzada per Esquerra sobre el procés a seguir a partir de les consultes populars. Un dels ponents, el diputat Pere Aragonès, fa lògicament un panegíric de la Llei de Consultes populars que ens hauria de permetre celebrar la Consulta final sobre la Independència. Com que sempre he posat en dubte l’encert i la utilitat d’aquesta llei, afirmo que no em farà res, si es dona el cas i tant de bo que es doni, reconèixer el meu error d’anàlisi; tot i que estic segur que ells no faran el mateix si al capdavall ensopeguem de nou per l’error de plantejament.

De moment, el Govern espanyol, que no oblidem que compta amb el suport dels socialistes catalans recolzats per Esquerra, ja anuncia que pot posar-hi recurs un recurs d’inconstitucionalitat que aturaria l’aplicació de la Llei i per tant el procés de recollida de signatures de la Iniciativa Popular. Ausàs i el conjunt del Govern de la Generalitat saben que no té res a veure que el redactat d’una Llei s’ajusti o no, en termes jurídics, al marc constitucional; si políticament els convé, tenen un aparell judicial prou corromput com per aturar el que calgui i sentenciar el que més els convingui. És l’error, que jo ja denunciava, de voler jugar amb les seves cartes.

En la mateixa Jornada, i obviant aquesta qüestió, Uriel Bertran exposa el procés que seguirà la Iniciativa popular per a la celebració del referèndum. Un cop aprovada al Parlament, Madrid haurà de validar les paperetes de signatures, i s’hauran de recollir un mínim 220.000 signatures pero que s’espera que siguin moltes més. Amb un aval important de més de mig milió de signatures, segons Bertran, CiU no tindrà altra alternativa que votar-hi a favor, i “l’Estat espanyol haurà de decidir si es mostra al món com una democràcia a l’estil britànic o si vol esdevenir la Birmània d’Europa”. Un altre error d’apreciació, al meu entendre: Europa, mentre no ho vegi molt clar i inevitable, donarà suport a Espanya en totes les mesures repressores que prengui (sempre que no es passi, és clar), i en tot cas les considerarà un afer intern. De considerar Espanya com una mena de Birmània, res de res.

Però, en tot cas, si salvant tots aquests obstacles es pogués arribar fins al final del procés previ a la consulta, aleshores ens trobarem que ens fallarà una cosa: el partit. Insòlitament, en la millor de circumstàncies imaginables, tot indica que Esquerra perdrà força al Parlament, i per tant capacitat per a ser-hi decisiva. Haurà estat el fruit d’un cúmul de desencerts, d’una deriva permanent de la seva direcció, de no haver estat capaç de fer una anàlisi mínimament rigorosa, d’haver confós l’enemic. Però insisteixo, si Esquerra a les eleccions de la tardor, tal com es pronosticava en el darrer Congrés aconsegueix de 25 a 30 diputats i esdevé la força majoritària de l’esquerra, jo admetré el meu error d’anàlisi. L’admetran ells, i actuaran en conseqüència, si es confirmen les enquestes?