Pàgines

divendres, 18 de juny de 2010

Investiguem la xocolata del lloro

El cas Millet, amb totes les seves ramificacions és un ventilador que esquitxa a tort i a dret. En part, com han dit alguns experts, perquè tant ell com Jordi Montull tenien una trama molt ben muntada per a poder delinquir als nassos de tothom, aparentment sense que ningú se n’adonés. Però per més sofisticat que fos el sistema d’espoli utilitzat, també és evident que no hi ha cap possibilitat que passés desapercebut per tothom. Ningú es pot endur trenta-tres milions sense que es noti, com no es pot fer una permuta d’usos d’uns terrenys que no són seus.

És possible que Millet, servint-se del Palau, i potser conscient que li interessava quedar bé amb el poder que feia la vista tan grossa que li permeti enriquir-se tan fàcilment, hagués fet algun que altre favor a CDC a través de convenis injustificats. Però això seria la xocolata del lloro, comparat amb el rerefons de tot l’afer. Quan ara en les investigacions judicials apareixen ex treballadors del Palau dient que ells ja ho havien advertit, o apareixen empreses que reconeixen haver fet treballs en finques particulars però facturats al Palau, és que l’afer no era tan secret com això; i que les institucions n’havien d’estar al corrent, encara que no en coneguessin l’abast real. De fet, ja he dit alguna altra vegada, els mecanismes administratius, com a mínim els de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, no solament permeten tota mena de fraus, sinó que sovint els fomenten i fins i tot els imposen. El que passa és que, normalment, són irregularitats purament administratives que si hi ha bona fe pot no passar res: però la porta al frau ja està oberta.

Quan va aparèixer el cas de l’Hotel del Palau, els socialistes, amb la complicitat dels seus socis de Govern, es van afanyar a dir que no calia la compareixença de Castells tal com deia Iceta perquè aquest no hi “estava implicat ni remotament”. Després ha resultat ser el signant d’un conveni de permuta, i pel que sembla la fiscalia hi troba com a mínim negligència per part de l’administració. Després va ser l’Ajuntament de Barcelona qui va negar categòricament que tinguessin coneixement que la finca sobre la qual estaven negociant amb Millet, en realitat ja no era del Palau sinó d’una empresa privada; però ara ha sortit a la llum que el registre de la nova propietat del solar és del 2007, i Garcia Bragado, l’home que va iniciar les gestions amb Millet primer des del Palau de la Generalitat i després des de l’Ajuntament de Barcelona, ha hagut de reconèixer l’error.

Però és que qualsevol que hagi tingut tractes amb la Generalitat o amb l’Ajuntament de Barcelona pot afirmar que és absolutament fals que hagi estat un error. És impossible que, amb la pila de papers i certificats de tota mena que exigeix la burocràcia oficial, no s’hagués comprovat la propietat de la finca sobre la qual estaven negociant. És una immoralitat continuar burxant per veure presumptes irregularitats (que no dubto que hagin existit) que afecten a un partit polític, mentre es nega a esclarir el que poden ser veritables delictes de corrupció que afecten un altre partit.