Pàgines

diumenge, 20 de juny de 2010

La immaduresa dels catalans o dels polítics

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)
Han causat una certa sorpresa i desencís les declaracions d’Artur Mas assegurant que ell no convocaria, si guanya les eleccions, un referèndum per la Independència en aquesta propera legislatura. De tota manera ha estat una sorpresa relativa, perquè des de CiU mai s’han posicionat a favor d’accelerar un procés cap a la independència, per més que alguns dels seus líders sempre hagin deixat entreveure que continuava essent un dels seus horitzons possibles. Potser el que ha fet més gràcia és que ho argumenti dient que la societat catalana no està prou madura encara per afrontar aquest repte, que dit en altres paraules voldria dir que l’Artur Mas no té tan clar que aquest referèndum es guanyés. El que passa és que, per guanyar-lo, primer s’ha de celebrar.

Probablement el tema no està en la maduresa o en la immaduresa dels catalans per a acceptar la celebració d’un referèndum; perquè llevat del PP i d’un sector dels socialistes catalans, crec que la majoria estaria a favor d’acceptar que el poble exercís democràticament el seu dret a decidir, encara que per alguns la decisió fos quedar-se dins d’Espanya. El problema per a l’Artur Mas està en saber si tindria un coixí social suficient com per a poder fer amb garanties el salt a la legalitat. Perquè és evident que el Referèndum, amb Llei de consultes o sense, si es fa s’haurà de fer al marge de la legalitat espanyola, amb les conseqüents represàlies jurídiques, polítiques i, perquè no, policials. Unes represàlies que no es va veure amb cor d’afrontar l’Ibarretxe, malgrat les seves promeses solemnes i el suport del Parlament, i que només podrien salvar el polític que lideri el procés, si hi hagués un clamor popular com no hem vist mai fins ara a Catalunya.

Curiosa, però, la fatxenderia d’alguns dels dirigents d’Esquerra que durant tots aquests anys han estat incapaços de plantar cara al seu soci de Govern, quan aquest retallava a Madrid el que s’aprovava al Parlament de Catalunya, quan feia un clar seguidisme dels socialistes espanyols (amb el tema de les Caixes, per exemple), quan no han estat capaços ni d’exigir el compliment de l’Estatut pel que fa al finançament. ¿Podem creure que el lideratge de Puigcercós esmenarà els errors comesos fins ara? ¿Podem pensar que aquesta vegada sí que Esquerra es jugaria el tipus, tal com reclama ara que ho faci l’Artur Mas? Jo personalment ho voldria creure. Però fins i tot així, tampoc cal escandalitzar-se perquè el dirigent de CiU aposti de cara a la propera legislatura només per exercir el dret a decidir en un tema com el del Concert econòmic. Ja seria un pas important, perquè CiU no ho havia plantejat mai en aquests termes d’exercir el dret a decidir; comptant que toparà igualment amb l’oposició frontal del Govern espanyol que tampoc permetrà un referèndum d’aquestes característiques, i que per tant, caldria fer la consulta igualment al marge de la legalitat.

Però és que els dirigents d’Esquerra tenen poca memòria. Només fa dos anys del darrer Congrés del Partit, en el qual es va aprovar l’estratègia a seguir. I en aquesta estratègia tampoc es contemplava la celebració de cap referèndum per la Independència en aquesta legislatura que ve. Només a darrera hora Josep Lluís Carod Rovira, que ja se sabia defenestrat, va aconseguir colar-hi de forma genèrica la data del 2014 com a possible horitzó per a fer la consulta. Un any en què hi tornarà a haver eleccions, i que per tant tampoc seria possible fer-ho, a no ser que aquestes es convoquessin anticipadament. Però es va acceptar la data del 2014 amb tan poc convenciment que a la vegada també s’aprovava un altre punt en què es deia que cinc anys després de la posada en funcionament del nou sistema de finançament, Esquerra encetaria converses i negociacions per a aconseguir el Concert econòmic. Per tant, segons l’estratègia d’Esquerra no era en aquesta legislatura que ve, com proposa l’Artur Mas, que s’hauria de plantejar el tema del Concert econòmic, sinó en la següent, a partir del 2014. I encara sense cap compromís de convocar una referèndum sinó simplement encetant les negociacions pertinents.

Doncs, bé. El que està dient l’Artur Mas és que no està disposat a jugar-se la carrera política, o a llançar-se a la piscina sense assegurar-se que estigui plena d’aigua. També s’ha de tenir en compte que les paraules dels polítics sempre són circumstancials i que poden capgirar-se segons d’on bufi el vent. Esquerra, després de les consultes independentistes sorgides al marge de la seva estratègia inicial, també ha canviat el discurs i sembla disposada a fer un gir important, almenys com a element de pre campanya. I l’Artur Mas fa aquest plantejament, entre altres raons, per no espantar excessivament un electoral conservador que tampoc apostaria per la independència si no ho veiés molt clar. Però després de les eleccions tot dependrà dels resultats obtinguts per les diferents forces polítiques, de manera que tant podria acabar desdint-se fins i tot de la promesa d’exercir el dret a decidir en el tema del Concert econòmic, com veure’s arrossegat a anar més enllà. Tot dependrà del pes que tinguin en el nou Parlament les forces independentistes. O dit d’una altra manera, tot dependrà de si el tema de la Independència està prou madur en la societat catalana com per a donar a les forces polítiques que la defensen la força necessària per a tirar-la endavant. Perquè també podria ser que un poble madur, amb voluntat independentista com diuen les enquestes, acabés no confiant, per immadurs, en els polítics que en fan bandera.