Pàgines

dissabte, 24 de juliol de 2010

Cròniques kafkianes (VI)

Podríem posar un exemple del que deia ahir, de l’absurditat del sistema que imposa l’Administració per a concedir subvencions a les entitats, establint uns terminis i unes condicions sovint impossible de complir. L’entitat cultural de l’exemple organitza i convoca diversos premis literaris, un dels quals el financen a mitges amb un organisme oficial i per un altre en rep una subvenció. Aquest darrer premi s’atorga en el marc de la Nit de Santa Llúcia, a mitjans mes de desembre. De manera que abans, quan es reclamava a les entitats que justifiquessin a final d’any les subvencions rebudes, venia just perquè el premi s’acabava de donar i en tot cas calia apressar les empreses proveïdores perquè emetessin ràpidament les factures derivades de l’organització del premi.

Però, quan l’Administració va canviar els criteris exigint les justificacions de les subvencions el mes de novembre, la cosa es va complicar. Els vam dir que el mes de novembre era impossible presentar, per exemple, el rebut de la persona que havia obtingut el premi senzillament perquè encara no se’n coneixia l’autor; per la resta de factures, encara es podien fer factures la petita trampa d’emetre factures a l’avançada, sense saber si s’ajustarien realment a la despesa realitzada. L’Administració no s’avenia a raons: o el mes de novembre els portàvem el rebut d’un guanyador del premi, que encara desconeixíem, o perdíem la subvenció. Aleshores els vaig proposar canviar la finalitat concreta de la subvenció, de manera que en lloc de demanar-la per al premi en concret la podíem demanar pel “conjunt de premis literaris” que atorgava l’entitat. Però la fórmula tampoc els va agradar, perquè argumentaven que era una subvenció excessivament genèrica, encara que “el conjunt dels premis” ja incloïa el que realment volíem que ens subvencionessin.

Finalment només van acceptar que féssim veure que no demanàvem la subvenció per al premi en qüestió, sinó precisament per a l’altre premi que ja organitzàvem a mitges amb l’administració. D’aquesta manera es donava l’absurd que formalment l’entitat organitzava un premi a mitges amb l’Administració, però a la vegada la mateixa administració, encara que un altre departament, ens donava una subvenció per al mateix premi. Absurd, kafkià, estúpid si voleu, però els papers complien tots els requisits establerts.