Pàgines

dimarts, 13 de juliol de 2010

El Constitucional també contra les tesis del PP

Les darreres enquestes ja detectaven que al si de les files socialistes i fins i tot populars hi ha també un gruix de militants i de votants que optarien per l’opció sobiranista. Una opció que es pot veure reforçada amb la sentència del Tribunal Constitucional que tanca la porta a qualsevol interpretació que faci pensar que Espanya respectarà mínimament la seva diversitat. El somni dels federalistes, dels qui honestament creien que era possible trobar una solució digna per encaixar Catalunya dins d’Espanya, ha estat definitivament esborrat per les institucions espanyoles, amb l’afegit de les amenaces que hi ha llançat al darrere el Partit Popular quan arribi a la Moncloa.

Perquè, de fet, l’important de la sentència, més que els articles de l’Estatut anul·lats o de les interpretacions que fa dels altres, és que nega rotundament l’existència de Catalunya i d’una ciutadania catalana. Mentre que hi havia alguns catalans, entre ells molts socialistes i del Partit Popular, que deien que per ells “ser català” era la seva manera de “ser espanyol”, el Tribunal Constitucional els diu que d’això res de res: el que no existeix és el “ser català”. El Tribunal Constitucional ha tirat per terra la visió que volia vendre l’Alícia Sànchez Camacho, quan afirma que ella se sent tant catalana com espanyola. Segons el Constitucional això no té sentit, ella només es pot sentir espanyola, l’única identitat existent, amb la sola particularitat de ser resident a Catalunya.

Quan els Fernández Díaz, Sànchez Camacho, Joan Ferran i tants altres, afirmaven que ells apostaven per una equiparació del català i del castellà, tant en el sentit lingüístic com d’identitat, pretenien presentar una Espanya en la qual era possible la convivència en la diversitat. Amb tot, ells també eren perfectament conscients que posar en igualtat de condicions uns i altres, tenint els uns tota la força d’un Estat al darrere i venint els altres d’una situació de clara discriminació i inferioritat de condicions, equivalia donar al castellà el suficient avantatge com perquè s’anés imposant gradualment sobre les altres realitat lingüístiques i culturals. Però el Tribunal Constitucional no ha admès ni tant sols una situació paritària en la qual el català hauria tingut totes les de perdre, sinó que ha tirat pel dret per la via de la negació de la nostra existència. I si no existim, de quins drets estem parlant?