No sé si ha arribat el moment, perquè segurament aquest moment no el trobarem mai, però crec que ja va sent hora de reconèixer-ho: Hem perdut. Només els falta redactar el darrer comunicat de guerra: “En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejercito Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus ultimos objetivos militares. La guerra ha terminado”. Un petit detall final pendent de les darreres correccions ortogràfiques i pendent també de canviar la data del comunicat i la rúbrica final.
Han anat seguint una estratègia perfectament calculada, basada primer en la fragmentació i l’aniquilació en aquells territoris on els era més fàcil, i en l’erosió constant en la resta. Allà on podien assolir el domini polític, al País Valencià o a la Franja, per exemple, l’hostilitat contra el bilingüisme i contra la llengua pròpia dels ciutadans era absoluta. I allà on la seva majoria era més feble, primer calia simular una defensa d’aquest mateix bilingüisme com a pas previ a la fase posterior. Però veient que el procés d’aniquilació de la llengua a Catalunya era excessivament lenta (hi era, hi és, però massa lenta per al seu gust) van decidir atacar per la via “legal”. A les seves ordres, el Tribunal Constitucional va preparar la sentència adequada per a procedir a l’atac final. I la sentència del TC és ben clara: hi ha una llengua i uns ciutadans que estan per damunt dels altres, que tenen uns drets superiors. I establerta la sentència, ara només és qüestió d’anar presentant recurs contra totes aquelles normes i actuacions que tendeixen a protegir el català, amb la seguretat que les aniran guanyant totes.
La seva victòria no rau només en la utilització del poder judicial com a arma de partit, sinó en la claudicació de les forces catalanes amb les quals ja es pacta el dret a picar de peus, però amb cara de resignació. Era l’actitud vergonyant que sentíem ahir del José Montilla o del Jordi Hereu, dient que a ells aquests temes no els preocupen. La seva victòria rau en què una minoria, el Partit Popular i Ciutadans, que ha fet de l’odi contra lla llengua i la cultura catalana la seva raó de ser, imposa les seves tesis amb el suport d’unes estructures corruptes de l’Estat espanyol, i davant l’actitud passiva i submissa dels partits majoritaris que, sabent que ens porten a l’aniquilació, continuen parlant de trobar encaixos impossibles en un Estat que ens odia. És aquesta la nostra derrota: la incapacitat de reaccionar i de tenir un mínim de dignitat per a rebel·lar-nos, la incapacitat de morir amb un mínim de dignitat.
Han anat seguint una estratègia perfectament calculada, basada primer en la fragmentació i l’aniquilació en aquells territoris on els era més fàcil, i en l’erosió constant en la resta. Allà on podien assolir el domini polític, al País Valencià o a la Franja, per exemple, l’hostilitat contra el bilingüisme i contra la llengua pròpia dels ciutadans era absoluta. I allà on la seva majoria era més feble, primer calia simular una defensa d’aquest mateix bilingüisme com a pas previ a la fase posterior. Però veient que el procés d’aniquilació de la llengua a Catalunya era excessivament lenta (hi era, hi és, però massa lenta per al seu gust) van decidir atacar per la via “legal”. A les seves ordres, el Tribunal Constitucional va preparar la sentència adequada per a procedir a l’atac final. I la sentència del TC és ben clara: hi ha una llengua i uns ciutadans que estan per damunt dels altres, que tenen uns drets superiors. I establerta la sentència, ara només és qüestió d’anar presentant recurs contra totes aquelles normes i actuacions que tendeixen a protegir el català, amb la seguretat que les aniran guanyant totes.
La seva victòria no rau només en la utilització del poder judicial com a arma de partit, sinó en la claudicació de les forces catalanes amb les quals ja es pacta el dret a picar de peus, però amb cara de resignació. Era l’actitud vergonyant que sentíem ahir del José Montilla o del Jordi Hereu, dient que a ells aquests temes no els preocupen. La seva victòria rau en què una minoria, el Partit Popular i Ciutadans, que ha fet de l’odi contra lla llengua i la cultura catalana la seva raó de ser, imposa les seves tesis amb el suport d’unes estructures corruptes de l’Estat espanyol, i davant l’actitud passiva i submissa dels partits majoritaris que, sabent que ens porten a l’aniquilació, continuen parlant de trobar encaixos impossibles en un Estat que ens odia. És aquesta la nostra derrota: la incapacitat de reaccionar i de tenir un mínim de dignitat per a rebel·lar-nos, la incapacitat de morir amb un mínim de dignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada