Avui, s’acaba el termini per a comunicar a la Junta electoral la constitució de coalicions de cara a les eleccions del 20 de novembre. I si no salta la sorpresa de darrera hora, que seria realment una sorpresa i un cop d’efecte important, tot sembla indicar que Reagrupament i Solidaritat es presentaran per separat. Hi ha hagut fins als darrers dies moviments i veus significatives fent crides a la unitat d’ambdues forces, però no sembla que hagin quallat en les direccions respectives. Probablement, sabent les dificultats i els esculls existents, han preferit no obrir més negociacions justament per no crear encara més frustració.
Des de fora, hom diria que eren dues forces molt complementàries, amb un mateix programa polític; fins i tot pel que fa a les llistes, en la mesura que és a la demarcació de Barcelona on hi ha el pes específic dels dirigents de Solidaritat, mentre que és a Girona on es presenta el cap de cartell de Reagrupament. Un partit té la imatge mediàtica i un bon reguitzell de figures de pes i solvents, mentre que l’altre disposa de molta més estructura interna. Per tant, els arguments que poden donar uns i altres per no haver arribat a cap acord no convencen ningú, i més aviat els desautoritzen a ells mateixos, tan abanderats de la regeneració política, quan s’evidencia que han pesat més les motivacions personals que els interessos de país.
Però bé, com diria l’àvia “Déu nos en guard d’un ja està fet”. I fet està. Per a molts serà un dilema haver d’escollir a quina opció votar. Un dilema que alguns poden tenir primer entre continuar donant el seu suport a Esquerra, malgrat els errors comesos, o decantar-se cap a una nova formació independentista; i, entre aquestes, escollir entre Reagrupament i Solidaritat. No crec que hi hagi ningú a qui raons ideològiques o de programa electoral li facin decantar la balança cap a una banda o altra. Serà més aviat per simpaties o intuïcions personals, o per creure que una determinada opció té més possibilitats que l’altra d’assolir representació parlamentària. Com deia la Isabel Clara Simó, intentant treure ferro a la impossibilitat de la coalició, “ja ens trobarem allà”. Cert, però ens hauria agradat que s’haguessin trobat abans, perquè és possible que algú no arribi al punt de trobada.
Des de fora, hom diria que eren dues forces molt complementàries, amb un mateix programa polític; fins i tot pel que fa a les llistes, en la mesura que és a la demarcació de Barcelona on hi ha el pes específic dels dirigents de Solidaritat, mentre que és a Girona on es presenta el cap de cartell de Reagrupament. Un partit té la imatge mediàtica i un bon reguitzell de figures de pes i solvents, mentre que l’altre disposa de molta més estructura interna. Per tant, els arguments que poden donar uns i altres per no haver arribat a cap acord no convencen ningú, i més aviat els desautoritzen a ells mateixos, tan abanderats de la regeneració política, quan s’evidencia que han pesat més les motivacions personals que els interessos de país.
Però bé, com diria l’àvia “Déu nos en guard d’un ja està fet”. I fet està. Per a molts serà un dilema haver d’escollir a quina opció votar. Un dilema que alguns poden tenir primer entre continuar donant el seu suport a Esquerra, malgrat els errors comesos, o decantar-se cap a una nova formació independentista; i, entre aquestes, escollir entre Reagrupament i Solidaritat. No crec que hi hagi ningú a qui raons ideològiques o de programa electoral li facin decantar la balança cap a una banda o altra. Serà més aviat per simpaties o intuïcions personals, o per creure que una determinada opció té més possibilitats que l’altra d’assolir representació parlamentària. Com deia la Isabel Clara Simó, intentant treure ferro a la impossibilitat de la coalició, “ja ens trobarem allà”. Cert, però ens hauria agradat que s’haguessin trobat abans, perquè és possible que algú no arribi al punt de trobada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada