Tot el mèrit serà seu

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Ho deia Josep Lluís Carod Rovira: tot el mèrit serà seu. I es referia, irònicament, a l’actual direcció d’Esquerra, que l’ha exclòs de la llista i de la campanya electoral amb l’argument que encara els faria perdre vots. Està clar que en política tot està per veure, no es pot dir blat fins que sigui al sac i ben lligat, i qualsevol sorpresa és possible. Carod, doncs, no estripa les cartes ni desenfunda l’espasa, més que res perquè vol esperar que es confirmin tots els pronòstics. Però ho farà després de les eleccions.

Em sembla evident que Carod Rovira ha estat, com a mínim, copartícip de la deriva del partit en els darrers anys. I si es confirma el desastre no podrà apuntar només Joan Puigcercós. Aquí hi ha hagut una irresponsabilitat col·lectiva d’una direcció moguda per afanys i ambicions personals, que ha primat l’assoliment de cotes de poder a l’interès del partit, i no cal dir a l’interès del país. És cert que alguns dels qui fins ara, o durant un temps, han donat el seu suport incondicional (el partit funciona a base de lleialtats personals absolutament acrítiques) a la direcció, o fins i tot hi han participat activament, a l’hora de la veritat també han estat bandejats. Però, això, no els eximeix de la seva responsabilitat. I a Carod, tampoc.

Em resulta realment insòlit i alarmant contemplar la resignació amb què a l’interior del partit es veu a venir el daltabaix. Cap rastre ni indici d’autocrítica, ni de voler redreçar la situació. Sembla com si tothom deixés que el partit rodoli pendent avall sense aturador, com un fat inevitable; alguns potser amb la secreta esperança, que ni tan sols gosen explicitar, que la trompada no sigui tan sonada com diuen; altres, dedicats de ple a bastir un rosari de justificacions en què es faci veure que la culpa és de tothom (del Carod, del Carretero, del Laporta, dels altres partits, i sobretot dels ciutadans), menys de la direcció del partit; i encara n’hi deu haver que ja es freguen les mans confiant que si rodolen caps, els de primera fila, ells podran continuar l’escalada personal i ocupar els seus llocs. Si el fracàs és tan estrepitós com pronostiquen, l’única sortida lògica i digna, encara que tardana, serà la de la dimissió. El problema serà veure qui de l’actual direcció, en el sentit més ampli, és capaç d’erigir-se en l’element redreçador del partit, després d’haver col·laborat en el seu deteriorament.

S’han comès molts errors, massa, i finalment s’ha comès l’error de prescindir d’un actiu com és el vicepresident del Govern. Si ell no hi ha de ser pels errors comesos, per quina raó hi ha de ser la resta de la llista?. Al Carod, potser encara li hauran fet un favor personal en la mesura que podrà esgrimir l’argument dels resultats obtinguts per ell com a cap de cartell en comparació amb els que pugui obtenir el seu defenestrador. De fet, ja li han retret com si hagués estat una estratagema seva per a salvar-se de la crema.

Però ho deia aquest dia el catedràtic de Ciència política de la Universitat Pompeu Fabra, Ferran Requejo: “L'independentisme està escorat cap als aficionats a la política” i “falten polítics professionals que siguin capaços d'elaborar un discurs”. I s’hi podria afegir: “Hi ha massa trepes que prioritzen els seus interessos personals als del partit, i per suposat als interessos del país”. Esquerra s’haurà guanyat ella sola la patacada; però, ni que sigui amb un grup parlamentari més reduït, sobreviurà. Solidaritat i Reagrupament, que partien amb el propòsit i l’objectiu de revolucionar el panorama polític català, que eren capaços de posar-se llistons tan alts que ara es ruboritzarien només d’insinuar-los, ara es debaten per no quedar fora del Parlament, que equivaldria a la seva desaparició. I també serà, en tot cas, per mèrits propis.

Si els resultats electorals desmenteixen les enquestes, tant de bo, tot el mèrit serà seu. Però si es confirmen, també ho serà el desmèrit.