Seia en una ocasió en una terrassa d’un bar amb un amic, quan un cotxe es va parar arran de la vorera, i el conductor, que devia esperar algú, va deixar el motor en marxa i la música a tot volum. En allargar-se la situació que ens resultava tremendament incòmoda, el meu amic va advertir al conductor que tot aquell soroll del cotxe ens estava molestant. La resposta del conductor va ser desafiant i aïrada, al·legant que ell tenia dret a parar allà on volgués i que ningú tenia per què ficar-s’hi. En hauríem pogut embrancar en una discussió que de ben segur no hauria portat enlloc, però el meu amic li deixà anar: “No us esvereu, si voleu la raó us la dono tota”. I aquí es va acabar la discussió.
Em sembla que aquest bon criteri de “donar la raó a qui no vol atendre a raons” és el que utilitzen molts ciutadans a l’hora de respondre a les proclames i a les arengues pamfletàries dels partits. Només cal veure com en aquest període de pre campanya electoral és molt més fàcil descobrir el que farà o amb qui pactarà cada partit, a base de mirar què en diuen els adversaris que per boca dels mateixos interessats. Excepte els convergents tothom sap amb qui pactarà l’Artur Mas en cas que necessiti algú per a Governar; de la mateixa manera que tothom sap, excepte ell mateix, que Montilla repetiria el tripartit si l’aritmètica parlamentària li ho permetés.
Segons els socialistes, la victòria de CiU representaria “més del mateix”, referint-se a l’època pujolista, mentre que són els convergents els qui ens alerten del que s’esdevindria amb un nou govern tripartit. Per la seva banda, Esquerra ens deixa clar que enfront de la seva proposta no hi ha sinó un autonomisme que representen de forma similar tant CiU com el PSC. I per als nous grups independentistes, Esquerra també forma part d’aquest bloc claudicant. Per acabar-ho d’arrodonir només falta que entre Rcat i SI hi hagi també acusacions mútues de voler torpedinar un projecte independentista sòlid.
Tot sovint, apareixen als mitjans de comunicació articles d’una contundència i una força argumental irrefutables. Però d’articles d’aquests que semblen haver trobat l’explicació definitiva de la perversió dels uns i de la pròpia bondat n’apareixen de tots els signes; i tots amb la mateixa rotunditat i convicció. Quan escolto, amb la millor voluntat receptiva, amics meus que m’expliquen la idoneïtat de la seva opció enfront de l’error i la desviació de les altres, m’arribarien a convèncer si no fos perquè trobo igualment convincents els arguments dels uns com els dels seus adversaris.
El ciutadà que no parteix d’aquest voluntat de trobar-hi els elements positius, pot arribar fàcilment a la conclusió que tots plegats tenen raó, però només en el que diuen sobre els altres. I la conclusió no pot ser altra que la d’engegar-los tots a pastar fang i quedar-se a casa, o acabar votant per intuïció més que per cap dels arguments contradictoris que ha anat rebent. Si partim, en canvi, d’aquesta voluntat de cercar quelcom de positiu, acabem votant també per intuïció no pas aquella opció que presenta els arguments més sòlids, sinó aquella sobre la qual pesen els arguments contraris menys convincents.
Em sembla que aquest bon criteri de “donar la raó a qui no vol atendre a raons” és el que utilitzen molts ciutadans a l’hora de respondre a les proclames i a les arengues pamfletàries dels partits. Només cal veure com en aquest període de pre campanya electoral és molt més fàcil descobrir el que farà o amb qui pactarà cada partit, a base de mirar què en diuen els adversaris que per boca dels mateixos interessats. Excepte els convergents tothom sap amb qui pactarà l’Artur Mas en cas que necessiti algú per a Governar; de la mateixa manera que tothom sap, excepte ell mateix, que Montilla repetiria el tripartit si l’aritmètica parlamentària li ho permetés.
Segons els socialistes, la victòria de CiU representaria “més del mateix”, referint-se a l’època pujolista, mentre que són els convergents els qui ens alerten del que s’esdevindria amb un nou govern tripartit. Per la seva banda, Esquerra ens deixa clar que enfront de la seva proposta no hi ha sinó un autonomisme que representen de forma similar tant CiU com el PSC. I per als nous grups independentistes, Esquerra també forma part d’aquest bloc claudicant. Per acabar-ho d’arrodonir només falta que entre Rcat i SI hi hagi també acusacions mútues de voler torpedinar un projecte independentista sòlid.
Tot sovint, apareixen als mitjans de comunicació articles d’una contundència i una força argumental irrefutables. Però d’articles d’aquests que semblen haver trobat l’explicació definitiva de la perversió dels uns i de la pròpia bondat n’apareixen de tots els signes; i tots amb la mateixa rotunditat i convicció. Quan escolto, amb la millor voluntat receptiva, amics meus que m’expliquen la idoneïtat de la seva opció enfront de l’error i la desviació de les altres, m’arribarien a convèncer si no fos perquè trobo igualment convincents els arguments dels uns com els dels seus adversaris.
El ciutadà que no parteix d’aquest voluntat de trobar-hi els elements positius, pot arribar fàcilment a la conclusió que tots plegats tenen raó, però només en el que diuen sobre els altres. I la conclusió no pot ser altra que la d’engegar-los tots a pastar fang i quedar-se a casa, o acabar votant per intuïció més que per cap dels arguments contradictoris que ha anat rebent. Si partim, en canvi, d’aquesta voluntat de cercar quelcom de positiu, acabem votant també per intuïció no pas aquella opció que presenta els arguments més sòlids, sinó aquella sobre la qual pesen els arguments contraris menys convincents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada