No pas per esperat, perquè totes les enquestes així ho ratificaven, deixa de ser greu el que ha passat amb Esquerra. I no em refereixo a què el desgast d’estar al Govern, d’ensopegar uns moments de crisi, de no saber explicar la feina feta, de no trobar el to adequat de la campanya, hagi provocat un daltabaix. Tampoc es tracta, només, que el partit hagi fet un estrany viratge cap a una pretesa centralitat, que hagi descol·locat a molts electors que esperaven molt més d’una Esquerra al Govern. Sinó que aquest daltabaix, atribuïble en part a aquests factors, té una causa molt més directa.
Aquí hi ha hagut una direcció obsedida per fer-se un partit a la seva mesura; es volia el poder al preu que fos, encara que aquest preu fos reduir-lo a la meitat. L’opció de Govern que havia fet Esquerra per a sortir de la marginalitat i del testimonialisme portava implícita la necessitat d’eixamplar els horitzons; un projecte independentista necessita més que cap altre una complicitat de país absolutament transversal, de la mateix manera que un partit que vulgui créixer haurà d’assumir i saber gestionar una major diversitat en el seu interior. Exactament el contrari del que ha fet l’actual direcció encapçalada pel tàndem Puigcercós-Ridao. En lloc d’obrir portes per engrandir la seva base social, amb el risc que aparegués algú més capacitat que els disputés el lideratge, deliberadament han seguit el procés invers d’anar bandejant i foragitant tots els possibles competidors interns. Pèssima va ser la gestió del procés d’elecció de l’actual direcció, provocant un munt de fissures, però pitjor ha estat la gestió posterior del seu migrat lideratge. En lloc de recompondre la unitat del partit a base de conciliar posicions i d’integrar tots els corrents, es van dedicar a provocar-ne la seva sortida: L’Heribert Barrera, en Josep Lluís Carod, en Joan Carretero, l’Uriel Beltran... Una esbandida que ni tan sols tenia l’objectiu de decantar-se cap a una determinada opció ideològica, perquè les víctimes d’aquesta dràstica esporga representaven posicions ben dispars; només es pretenia aplanar el camí al líder que s’envoltava d’un estol d’aduladors, esperançats que la seva actitud acrítica i servil els facilités un ascens, un càrrec intern o un despatx amb cotxe oficial.
La lògica més elemental hauria de portar-nos a exigir responsabilitats, que en aquest cas haurien de prendre forma de dimissions o com a mínim de fer un replantejament de cap i de nou amb tots els càrrecs a disposició. Però és difícil perquè la cúpula en pes i la majoria dels càrrecs intermedis han actuat servilment com a còmplices de tan deplorable gestió. Amb tot, reprenent l’eslògan electoral, ara seria l’hora de la gent valenta. Valents per a reconèixer els errors comesos i entendre que no seria creïble una pretesa esmena amb els mateixos actors que ens han portat al desastre; valents per a no aferrar-se als càrrecs i assumir les responsabilitats; valents, en definitiva, per redreçar, refer o refundar un partit que ha malmès una oportunitat d’or, quan ho tenia tot a favor per a recollir l’auge del sentiment sobiranista del país.
Aquí hi ha hagut una direcció obsedida per fer-se un partit a la seva mesura; es volia el poder al preu que fos, encara que aquest preu fos reduir-lo a la meitat. L’opció de Govern que havia fet Esquerra per a sortir de la marginalitat i del testimonialisme portava implícita la necessitat d’eixamplar els horitzons; un projecte independentista necessita més que cap altre una complicitat de país absolutament transversal, de la mateix manera que un partit que vulgui créixer haurà d’assumir i saber gestionar una major diversitat en el seu interior. Exactament el contrari del que ha fet l’actual direcció encapçalada pel tàndem Puigcercós-Ridao. En lloc d’obrir portes per engrandir la seva base social, amb el risc que aparegués algú més capacitat que els disputés el lideratge, deliberadament han seguit el procés invers d’anar bandejant i foragitant tots els possibles competidors interns. Pèssima va ser la gestió del procés d’elecció de l’actual direcció, provocant un munt de fissures, però pitjor ha estat la gestió posterior del seu migrat lideratge. En lloc de recompondre la unitat del partit a base de conciliar posicions i d’integrar tots els corrents, es van dedicar a provocar-ne la seva sortida: L’Heribert Barrera, en Josep Lluís Carod, en Joan Carretero, l’Uriel Beltran... Una esbandida que ni tan sols tenia l’objectiu de decantar-se cap a una determinada opció ideològica, perquè les víctimes d’aquesta dràstica esporga representaven posicions ben dispars; només es pretenia aplanar el camí al líder que s’envoltava d’un estol d’aduladors, esperançats que la seva actitud acrítica i servil els facilités un ascens, un càrrec intern o un despatx amb cotxe oficial.
La lògica més elemental hauria de portar-nos a exigir responsabilitats, que en aquest cas haurien de prendre forma de dimissions o com a mínim de fer un replantejament de cap i de nou amb tots els càrrecs a disposició. Però és difícil perquè la cúpula en pes i la majoria dels càrrecs intermedis han actuat servilment com a còmplices de tan deplorable gestió. Amb tot, reprenent l’eslògan electoral, ara seria l’hora de la gent valenta. Valents per a reconèixer els errors comesos i entendre que no seria creïble una pretesa esmena amb els mateixos actors que ens han portat al desastre; valents per a no aferrar-se als càrrecs i assumir les responsabilitats; valents, en definitiva, per redreçar, refer o refundar un partit que ha malmès una oportunitat d’or, quan ho tenia tot a favor per a recollir l’auge del sentiment sobiranista del país.
1 comentari:
Josep, un article tant clar i assenyat com tots els teus. Només un dubte: Com és pot fer una catarsi a ERC si, com be dius, a la cúpula només hi resten en Puigcercòs & Cia.? On és el recanvi?.
Publica un comentari a l'entrada