Avui s’ha iniciat una campanya electoral amb resultats més que previsibles. Tothom diu que no cal refiar-se de les enquestes, però hores d’ara tothom dóna per fet que el dia 28 de novembre només caldrà veure com es concreten els serrells, els matisos de la derrota o de la victòria anunciada. De sorpreses se n’esperen ben poques, encara que per a alguns aquest petit marge d’indecisió que sempre es reserva per al dia del recompte pot ser molt important. CiU s’hi juga poder governar amb més o menys tranquil·litat, altres s’hi juguen la carrera política si no poden desmentir el desastre que s’anuncia, i per als grups petits uns grapat de vots de més o de menys els hi pot anar el ser o no en la política catalana.
Hi ha mitjans que anuncien en portada que estem davant d’unes eleccions de canvi. Sincerament, no sé on el veuen, el canvi. Són aquells mitjans que valoren la política només com un joc de les cadires, com una aposta per veure qui s’asseu a la poltrona i qui lluirà cotxe oficial. És cert que els darrers governs convergents de l’era Pujol, eren simple gestió de l’escàs marge de poder, sense cap ambició ni projecte de futur per a Catalunya; tan cert com que els Governs tripartits ens ha ofert més del mateix, amb el desgavell afegit de ser tres galls en un galliner i la mala pata d’ensopegar un període de crisi. Ni per bé ni per mal, no hi van haver canvis substancials en la política de l’anomenat govern de progrés. CiU no haurà de desfer cap esguerro important, com tampoc hi ha cap perill que faci enrere en res de transcendental. Tot ha estat més del mateix, basat en la submissió i la manca de coratge per a defensar el país, i en la estultícia de creure que amb no quina mena de joc de malabars aconseguiríem meravelles de Madrid. Garrotades i prou. I tot apunta a una reedició del mateix, amb l’avantatge per a l’Artur Mas que, encara que no faci res, sembla que ens encaminem cap a una lenta sortida de la crisi, que ell es podrà atribuir.
Però en el fons, tot continuarà com fins ara. S’han esfumat les il·lusions de molts catalans que creien arribada l’hora d’un canvi definitiu, d’aixecar el cap amb dignitat i plantar cara a aquesta Espanya que ens odia. I no serà només responsabilitat dels polítics de sempre, preocupats només per la seva cota particular de poder, sinó també dels qui podien haver presentat una alternativa sòlida i engrescadora i s’han dedicat a fer més del mateix en el potineig de la política. La responsabilitat és col·lectiva; que ningú s’excusi en els altres.
Hi ha mitjans que anuncien en portada que estem davant d’unes eleccions de canvi. Sincerament, no sé on el veuen, el canvi. Són aquells mitjans que valoren la política només com un joc de les cadires, com una aposta per veure qui s’asseu a la poltrona i qui lluirà cotxe oficial. És cert que els darrers governs convergents de l’era Pujol, eren simple gestió de l’escàs marge de poder, sense cap ambició ni projecte de futur per a Catalunya; tan cert com que els Governs tripartits ens ha ofert més del mateix, amb el desgavell afegit de ser tres galls en un galliner i la mala pata d’ensopegar un període de crisi. Ni per bé ni per mal, no hi van haver canvis substancials en la política de l’anomenat govern de progrés. CiU no haurà de desfer cap esguerro important, com tampoc hi ha cap perill que faci enrere en res de transcendental. Tot ha estat més del mateix, basat en la submissió i la manca de coratge per a defensar el país, i en la estultícia de creure que amb no quina mena de joc de malabars aconseguiríem meravelles de Madrid. Garrotades i prou. I tot apunta a una reedició del mateix, amb l’avantatge per a l’Artur Mas que, encara que no faci res, sembla que ens encaminem cap a una lenta sortida de la crisi, que ell es podrà atribuir.
Però en el fons, tot continuarà com fins ara. S’han esfumat les il·lusions de molts catalans que creien arribada l’hora d’un canvi definitiu, d’aixecar el cap amb dignitat i plantar cara a aquesta Espanya que ens odia. I no serà només responsabilitat dels polítics de sempre, preocupats només per la seva cota particular de poder, sinó també dels qui podien haver presentat una alternativa sòlida i engrescadora i s’han dedicat a fer més del mateix en el potineig de la política. La responsabilitat és col·lectiva; que ningú s’excusi en els altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada