No sé què esperava l’Ignasi Guardans quan va ser nomenat per a dirigir el Instituto de Cinematografía y Artes Visuales (ICAA). Si de veritat creia que havien confiat en ell per ser una persona entesa en la matèria o per les seves qualitats com a gestor, o pitjor encara si pensava que a partir d’aquí podria fer carrera política a les Espanyes, és que a l’home li falta un bull. No és possible que una persona amb un mínim d’experiència en la política no sàpiga que el seu nomenament per a un càrrec a Madrid podia tenir qualsevol motivació, menys la idoneïtat per a ocupar-lo.
Trobo que Déu n’hi do el temps que l’han aguantat. I tant se val les justificacions que vulguin donar-hi ara per a la seva destitució, perquè la seva era la crònica d’una mort anunciada. Diuen que va tenir algunes topades amb el sector cinematogràfic, com qualsevol altre gestor polític de qualsevol altre àmbit, en el procés d’elaboració d’una nova Llei espanyola de Cinema que no ha pogut concloure. Tant se val, hauria caigut igualment. I de res li van servir les seves reiterades declaracions en contra de la Llei catalana del Cinema que tendia cap a una certa paritat lingüística; unes declaracions que no tenien altra funció que els de fer-se perdonar, com aquell gos que després d’haver fet un esguerro s’ajeu melós als peus de l’amo per expressar-li la seva manyagueria, i evitar-se un mal cop.
De res li ha servit, perquè l’Ignasi ja havia fet el fet. Estava amortitzat de sobres, que dirien en termes empresarials. Per gota de senderi que tingui l’Ignasi, ell ja sabia que l’havien cridat a Madrid només perquè escenifiqués el seu trencament amb CiU, en no renovar-lo com a cap de llista a les eleccions europees. Un polític honest hauria admès que estratègicament el seu partit decidís rellevar-lo i se n’hauria anat cap a casa o hauria buscat una altra forma de continuar treballant per uns ideals, si és que en tenia. Però ell, no. Devia pensar, ingenu, que eren els de CiU els qui es perdien els seus valuosos serveis, i que per això el reclamaven des de la Capital del Regne. Un cop acomplert l’objectiu, ben minso per cert, de crear tensions al si de la federació nacionalista l’han fet fora d’una puntada de peu. L’Ignasi ja havia fet el fet.
Trobo que Déu n’hi do el temps que l’han aguantat. I tant se val les justificacions que vulguin donar-hi ara per a la seva destitució, perquè la seva era la crònica d’una mort anunciada. Diuen que va tenir algunes topades amb el sector cinematogràfic, com qualsevol altre gestor polític de qualsevol altre àmbit, en el procés d’elaboració d’una nova Llei espanyola de Cinema que no ha pogut concloure. Tant se val, hauria caigut igualment. I de res li van servir les seves reiterades declaracions en contra de la Llei catalana del Cinema que tendia cap a una certa paritat lingüística; unes declaracions que no tenien altra funció que els de fer-se perdonar, com aquell gos que després d’haver fet un esguerro s’ajeu melós als peus de l’amo per expressar-li la seva manyagueria, i evitar-se un mal cop.
De res li ha servit, perquè l’Ignasi ja havia fet el fet. Estava amortitzat de sobres, que dirien en termes empresarials. Per gota de senderi que tingui l’Ignasi, ell ja sabia que l’havien cridat a Madrid només perquè escenifiqués el seu trencament amb CiU, en no renovar-lo com a cap de llista a les eleccions europees. Un polític honest hauria admès que estratègicament el seu partit decidís rellevar-lo i se n’hauria anat cap a casa o hauria buscat una altra forma de continuar treballant per uns ideals, si és que en tenia. Però ell, no. Devia pensar, ingenu, que eren els de CiU els qui es perdien els seus valuosos serveis, i que per això el reclamaven des de la Capital del Regne. Un cop acomplert l’objectiu, ben minso per cert, de crear tensions al si de la federació nacionalista l’han fet fora d’una puntada de peu. L’Ignasi ja havia fet el fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada