En una ocasió, entrevistava per la televisió comarcal l’inefable Alejo Vidal Quadras, aleshores màxim líder del Partit Popular a Catalunya. I en dues ocasions, en parlar de la llengua catalana i de l’espoli fiscal, el polític ultranacionalista apel·là a la llibertat d’expressió per a sostenir les seves idees. És curiós que siguin justament els del Partit Popular, els qui es neguen a condemnar la violència terrorista més gran del segle XX, els qui se sentien ben còmodes en un règim de manca de llibertats, els qui facin, llavors i ara, aquesta mena d’apel·lacions a la llibertat.
Parlàvem, dic, de la llengua i l’Alejo es reafirmava en la seva tesi, repetida ara pels seus successors, que el castellà està perseguit a Catalunya i que es fa difícil de viure en castellà a Catalunya. Quan li vaig dir on havia vist aquesta persecució, si el català és pràcticament inexistent als cinemes, als quioscos o a l’etiquetatge dels productes, si és molt probable trobar-te amb un cambrer o un taxista que no et pugui atendre en català i impossible que no pugui fer-ho en castellà, si a la justícia es nega el dret a fer ús de la llengua catalana o s’amenaça a qui ho intenta de les conseqüències que pot tenir per a la defensa dels seus interessos, aleshores ell em va respondre que tant era el que jo li digués: fent ús de la llibertat d’expressió ell mantenia ferma la seva tesi de la persecució del castellà.
I el mateix va passar quan parlàvem de l’espoli fiscal. Amb dades a la mà, dades del Banc de Santander i d’organismes oficials, li posava en evidència que una part important dels impostos dels catalans no retornen a Catalunya, que Catalunya estava molt discriminada pel que fa a les inversions públiques, que l’Estat abocava més diners a Madrid que a la resta de l’Estat. Però ell retornà a la seva tessitura: emparant-se en la llibertat d’expressió, podia afirmar que els catalans érem els depredadors d’Espanya.
I ara tornem a les mateixes. Tant li fa que hi hagi prou dades objectives. En nom de la llibertat d’expressió, els qui no han cregut mai en la llibertat d’expressió neguen la realitat i menteixen impunement.
Parlàvem, dic, de la llengua i l’Alejo es reafirmava en la seva tesi, repetida ara pels seus successors, que el castellà està perseguit a Catalunya i que es fa difícil de viure en castellà a Catalunya. Quan li vaig dir on havia vist aquesta persecució, si el català és pràcticament inexistent als cinemes, als quioscos o a l’etiquetatge dels productes, si és molt probable trobar-te amb un cambrer o un taxista que no et pugui atendre en català i impossible que no pugui fer-ho en castellà, si a la justícia es nega el dret a fer ús de la llengua catalana o s’amenaça a qui ho intenta de les conseqüències que pot tenir per a la defensa dels seus interessos, aleshores ell em va respondre que tant era el que jo li digués: fent ús de la llibertat d’expressió ell mantenia ferma la seva tesi de la persecució del castellà.
I el mateix va passar quan parlàvem de l’espoli fiscal. Amb dades a la mà, dades del Banc de Santander i d’organismes oficials, li posava en evidència que una part important dels impostos dels catalans no retornen a Catalunya, que Catalunya estava molt discriminada pel que fa a les inversions públiques, que l’Estat abocava més diners a Madrid que a la resta de l’Estat. Però ell retornà a la seva tessitura: emparant-se en la llibertat d’expressió, podia afirmar que els catalans érem els depredadors d’Espanya.
I ara tornem a les mateixes. Tant li fa que hi hagi prou dades objectives. En nom de la llibertat d’expressió, els qui no han cregut mai en la llibertat d’expressió neguen la realitat i menteixen impunement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada