Pàgines

diumenge, 19 de desembre de 2010

La independència, per passat Reis

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)
Durant les campanyes electorals ja se sap que tots els polítics intenten desprestigiar, menystenir o invalidar els adversaris a base de caricaturitzar-los o d’atribuir-los qualsevol cosa més fruit de la seva imaginació que extret de la realitat. En aquesta darrera campanya, per exemple, la majoria dels partits van dedicar molt més a temps a explicar, en forma d’amenaça, els possibles pactes post electorals que farien els altres més que els que pensaven fer ells mateixos. De la política que seguirà CiU en teníem més indicacions provinents dels seus adversaris que no pas de la mateixa federació nacionalista.

Diguem que això és comprensible perquè hom té clar que en campanya tot s’hi val, com en els espots publicitaris. Però no podem confondre l’anunci d’un vi de taula que porta l’etiqueta de “vino selecto de mesa”, amb la valoració entesa d’un enòleg, ni que sigui un enòleg aficionat. Qui confon l’etiqueta o l’eslògan publicitari amb una anàlisi de la realitat es desqualifica ell mateix. No em va estranyar, doncs, que durant la campanya electoral uns pretenguessin fer-nos creure que Esquerra ja no era una opció independentista i que d’altres ridiculitzessin determinades opcions independentistes que propugnaven una declaració unilateral d’independència com a primera proposta legislativa, el mes de gener del 2011. Ara bé, que aquesta mateixa contrapropaganda es continuï fent ara, com si fos una anàlisi mínimament seriosa, ja és més preocupant. Preocupant, perquè posa en evidència la incapacitat de determinats dirigents i suposats analistes a l’hora de situar-se en el context general del país.

És cert que era força utòpic o somiatruites pensar que les opcions independentistes podien tenir la possibilitat d’obtenir una majoria al Parlament de Catalunya. Però en tot cas, era tan utòpic o somiatruites pensar que es tindria aquesta majoria per a fer una proclamació d’independència com per a celebrar un referèndum. Al capdavall, les dues propostes no eren, i no són, pas tan diferents. Per uns és una qüestió metodològica, ja que celebrar una consulta abans d’haver declarat la independència implica una desobediència al marc legal vigent; i l’Estat té prou eines com per a impedir-ho. La celebració d’un referèndum en el marc jurídic de l’estat del qual hom vol separar-se només és possible quan es tracta d’un Estat democràtic, com el Canadà o Dinamarca; però no és el nostre cas. En canvi, si es fa primer la declaració d’independència, considerant-nos per tant alliberats del marc legal espanyol per acollir-nos al dret internacional que ens podria emparar, aleshores el que hi ha no és un desacatament de la llei sinó un xoc de legalitats. El problema ja no seria un afer intern de l’estat espanyol, sinó un conflicte internacional que caldria resoldre respectant la voluntat democràtica de la majoria. El que no vol dir que la via fos gens fàcil.

En qualsevol cas, tant en l’opció de convocar un referèndum com en la declaració unilateral per part del Parlament, el que passaria és que s’obriria un conflicte amb l’Estat, i s’encetaria tot un procés en què s’hi hauria d’implicar la comunitat internacional. De manera que, quan des de Solidaritat o des de Reagrupament es proposava la idea de fer immediatament una proclamació unilateral d’independència, igual que si es celebrés el referèndum, tothom era conscient que, encara que hi hagués una majoria àmplia al Parlament de Catalunya, el procés seria llarg i la independència, en el millor dels casos, tardaria uns anys a fer-se efectiva.

Ja no estem en campanya electoral, i tenim els resultats que tenim. Al Parlament de Catalunya hi ha dues forces independentistes, que si bé han plantejat totes dues unes propostes inassolibles avui per avui, haurien de treballar plegades perquè l’objectiu és el mateix i l’estratègia, corregint els errors comesos fins ara, tampoc hauria de ser tan diferent. Titllar els uns de forassenyats, com si creguessin poder tenir la independència passat Reis, o acusar els altres d’espanyolistes per haver pactat aquests anys amb els socialistes, és d’una miopia excessiva i sobretot d’una inutilitat absoluta que no fa sinó perjudicar el procés cap a la independència.