Es va muntar un gran escàndol quan Wikileaks va començar a difondre converses confidencials i informes secrets dels Estats Units. Des de l’administració nord-americana no es va dubtar a l’hora de dir que aquelles revelacions podien posar en perill vides humanes; més que res perquè posaven al descobert tant les violacions de drets humans, crims inclosos, com les maniobres de compra del sistema judicial de diferents països perquè no s’investiguessin els delictes. Això justificava que el Govern nord-americà emprengués totes les mesures necessàries per a limitar la llibertat d’expressió i per a imposar el silenci, amb la teoria que els crims d’Estat ja no són crims.
I per a fer callar wikileaks, perquè el món no s’assabenti entre altres coses de la putrefacta justícia que discerneix entre els crims terroristes i aquells altres tant o més greus però que reporten beneficis, no s’estalvien ni pressions a empreses privades ni la compra de la justícia sueca perquè persegueixi el creador i ànima de wikileaks. D’un temps ençà, però, els mitjans de comunicació sembla que hagin donat un gir en la seva regular divulgació dels secrets de wikileaks: ara tot són xafarderies, comentaris més o menys graciosos i desafortunats que en el pitjor dels casos poden arribar a fer quedar malament algun polític de segona fila. Algun mitjà de comunicació del país trobava a faltar alguna que altra referència a la política catalana; i és que som tan poca cosa al món, que ningú s’amoïnava en excés pel que podia esdevenir a casa nostra o pel que podien pensar els nostres polítics. Fins que finalment es va trobar un comentari del Cònsol nord-americà a Barcelona en què semblava mostrar-se preocupat pel separatisme d’alguns dels líders de PSC. De fet, la publicació d’aquest comentari tan estúpid com inversemblant a l’únic que fa quedar malament és al mateix Cònsol. Perquè és evident que si va dir això és perquè no té ni la més remota idea del que està passant en aquest país ni de qui són els seus agents polítics més rellevants; probablement, caldria demanar-li comptes per la seva inutilitat o fer-li alguna prova d’alcoholèmia.
Però, més enllà de l’anècdota, resulta sorprenent i fins i tot sospitós, que d’entre aquells centenars de milers de documents confidencials que podien posar en perill la diplomàcia nord-americana, ara ja només ens n’arribin les escorrialles en forma de xafarderies banals i intranscendents. Cal llegir en mitjans alternatius les revelacions més sucoses, com la responsabilitat governamental en la matança de policies i civils a la població de Bagua, a l’amazònia peruana. Quedar-nos amb les anècdotes i les xafarderies intranscendents deu formar part de la mateixa acció perfectament dirigida des de Washington per a fer callar Wikileaks.
I per a fer callar wikileaks, perquè el món no s’assabenti entre altres coses de la putrefacta justícia que discerneix entre els crims terroristes i aquells altres tant o més greus però que reporten beneficis, no s’estalvien ni pressions a empreses privades ni la compra de la justícia sueca perquè persegueixi el creador i ànima de wikileaks. D’un temps ençà, però, els mitjans de comunicació sembla que hagin donat un gir en la seva regular divulgació dels secrets de wikileaks: ara tot són xafarderies, comentaris més o menys graciosos i desafortunats que en el pitjor dels casos poden arribar a fer quedar malament algun polític de segona fila. Algun mitjà de comunicació del país trobava a faltar alguna que altra referència a la política catalana; i és que som tan poca cosa al món, que ningú s’amoïnava en excés pel que podia esdevenir a casa nostra o pel que podien pensar els nostres polítics. Fins que finalment es va trobar un comentari del Cònsol nord-americà a Barcelona en què semblava mostrar-se preocupat pel separatisme d’alguns dels líders de PSC. De fet, la publicació d’aquest comentari tan estúpid com inversemblant a l’únic que fa quedar malament és al mateix Cònsol. Perquè és evident que si va dir això és perquè no té ni la més remota idea del que està passant en aquest país ni de qui són els seus agents polítics més rellevants; probablement, caldria demanar-li comptes per la seva inutilitat o fer-li alguna prova d’alcoholèmia.
Però, més enllà de l’anècdota, resulta sorprenent i fins i tot sospitós, que d’entre aquells centenars de milers de documents confidencials que podien posar en perill la diplomàcia nord-americana, ara ja només ens n’arribin les escorrialles en forma de xafarderies banals i intranscendents. Cal llegir en mitjans alternatius les revelacions més sucoses, com la responsabilitat governamental en la matança de policies i civils a la població de Bagua, a l’amazònia peruana. Quedar-nos amb les anècdotes i les xafarderies intranscendents deu formar part de la mateixa acció perfectament dirigida des de Washington per a fer callar Wikileaks.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada