Pàgines

dilluns, 27 de desembre de 2010

Obedient com un gosset

El Govern espanyol continua complint les ordres que li dicten els qui tenen el poder de veritat; els mateixos de sempre, a vegades anomenats poders fàctics, a vegades moviments especulatius, a vegades pressions dels mercats, i a vegades directament amb el seus noms i cognoms i càrrecs en les grans empreses i bancs. Amb l’excusa de la crisi, agreujada expressament amb les mesures que l’obliguen a prendre, Zapatero va adaptant el mercat laboral, la legislació i l’estructura de l’Estat a les necessitats concretes dels qui de veritat governen, encara que no hagin estat mai elegits democràticament. Enmig de les grans reformes (eufemisme per dir qualificar les retallades) laborals, fiscals i aviat la de les pensions, encara té temps per a combatre l’incipient sector de les energies renovables.

Una cosa era que de forma testimonial es publicités que el Govern espanyol, com qualsevol altre d’Europa, donava suport a iniciatives per a fomentar les energies renovables. Era una mena de guinda que quedava bé damunt d’un pastís nuclear, una mena de torna per a dissimular que no hi ha el més mínim interès en preservar el medi ambient, almenys mentre ningú no trobi la fórmula per fer més rendible la preservació que la seva destrucció. Havien de ser mesures simbòliques, que representessin un percentatge petit en relació al volum de negoci global, com si es tractés d’un impost o recàrrec que es podria anotar a la partida de publicitat. Però la cosa se’ls estava escapant de les mans: les energies alternatives podien començar a prendre una part significativa del mercat. I a les grans empreses se’ls ha acabat la paciència i han donat l’ordre pertinent. Com un gosset obedient, el Govern ha començat a retallar els drets tarifaris del sector de l’energia fotovoltaica, per tal d’abocar-les a la crisi i garantir que en cap cas no han de posar en perill els beneficis de les grans corporacions que gestionen les energies contaminants.

És una història repetida. Hi ha una certa permissivitat mentre no molesten, mentre no representen una competència real, mentre no resten beneficis significatius; però, tan bon punt passen un determinat límit aleshores es canvien les regles de joc perquè sempre guanyin els mateixos. És una història que ja va viure Catalunya com a país: des del 1714 ençà Catalunya va perdre les seves llibertats polítiques, però va mantenir el seu sistema d’autonomia fiscal, fins que amb la incipient industrialització, ja avançat el segle XIX, l’Estat va considerar que la recaptació de Catalunya era excessiva. I aleshores va centralitzar les finances: mentre érem pobres ens havíem d’espavilar amb el poc que teníem, quan començàvem a tenir un xic, aleshores s’apel·là a la solidaritat.

I quelcom de semblant, encara que sigui pura anècdota personal, em va passar a mi quan vaig començar a editar unes col·leccions de mapes escolars. Inicialment, preveient unes vendes escasses, vam acordar que cobraria, com en les edicions de llibres, un percentatge sobre les vendes; fins que, de cop i volta les vendes es van disparar. Aleshores van canviar les regles del joc, i vaig passar a cobrar un preu fix per mapa.