És una simple qüestió d'odi

La història s’ha repetit moltes vegades i ja no hi donem més importància. Hem arribat a assimilar com a normal la vexació, l’escarni i l’insult, de manera que fins i tot som capaços de demanar perdó per existir o per no acceptar submisament el menyspreu amb què se’ns tracta.
Sempre se’ns diu que són anècdotes quan les víctimes som nosaltres, mentre que es mobilitzen totes les estructures i forces vives de l’Estat quan algú se sent discriminat per nosaltres. I l’aparell judicial, corromput fins al moll de l’os, sempre pren partit a favor dels uns i en contra dels altres.

Aquests dies ha sortit als mitjans de comunicació, només en lletra petita i encara només en els que podríem anomenar com a mitjans amb consciència de país, el cas de la “defensora de l’espectador” de Televisió Espanyola. Un espectador de Barcelona li va trametre una carta per fer una petició concreta sobre la programació d’esports, i la carta li va ser retornada amb una simple nota dient que havia d’emprar el castellà per a poder tramitar-la. Sabent això, uns dies després una altra espectadora li va trametre una altra petició en anglès, i aquesta no solament va ser admesa sinó que va merèixer una resposta també en anglès.

Naturalment aquestes actituds d’odi envers el català i envers els catalans tenen sempre el suport dels polítics i dels organismes competents; altrament la “defensora del espectador” hauria estat fulminantment cessada. Però casos semblants han passat en diversos organismes de l’Estat, i sempre amb la mateixa resposta. I sempre amb el suport o el silenci dels nacionalistes espanyols com els Joan Ferran del PSC, els del PP o els de Ciutadans, que hipòcrita i cínicament s’esquinçarien les vestidures si fos a l’inrevés.