Els catalans, i segurament que no només els catalans, tenim una estranya obsessió per mantenir uns tòpics, que no ens els traiem del damunt per més que la realitat ens els desmenteixi. És el tòpic dels grans mitjans de comunicació internacionals, per exemple. Sembla com si anomenar unes determinades capçaleres fos sinònim de parlar de l’excel·lència, d’un nivell professional i periodístic al qual no poden arribar els nostres modestos mitjans. Qui gosaria comparar el diari AVUI, l’ARA, o el Periódico, amb el Le Monde, New York Times, o The Guardian?.
I tanmateix, d’una forma constant i reiterada, podem constatar que també aquests mitjans a vegades diuen veritables ximpleries, que normalment tampoc es molesten en rectificar. El col·lectiu Emma es dedica precisament a anar donant resposta a les informacions tergiversades sobre la realitat catalana que sovint apareixen en molts mitjans de comunicació internacionals. En la majoria dels casos no es tracta d’opinions que es puguin més o menys compartir, o que ens ofenen, sinó senzillament d’informacions falses o mal interpretades, que moltes vegades s’expliquen perquè els corresponsals d’aquests grans mitjans de comunicació internacionals tenen la seva delegació espanyola a Madrid, i no es molesten a acostar-se a la realitat catalana per a fer-ne la crònica. Amb un refregit del que llegeixen al Mundo o a la Razón ja en tenen prou per escriure el seu reportatge. I la direcció del diari accepta publicar un escrit que saben que falta a les més elementals normes de l’ètica professional del periodisme com la de contrastar la informació, i que per tant és d’una qualitat ben escassa.
La darrera bajanada l’hem poguda llegir aquesta setmana a la revista Times, i en aquesta ocasió no pas perquè no informi correctament sobre Catalunya ni perquè l’exclogui d’una llista de països o nacions que segons ells tenen més possibilitats d’esdevenir nous estats, sinó precisament per la mateixa llista. No sé a quina mena de periodista (digueu-li de tot, menys periodista) se li pot ocórrer afirmar que al món les deu principals nacions amb opcions d’esdevenir nous estats són: Escòcia, País Basc, Tibet, Ossètia del Sud, Kurdistan, Quebec, Sahara, Cascàdia, Padània i Vermont. Sense tenir en compte les dificultat objectives, insalvables com a mínim a curt termini, que hi ha per al cas del Tibet o del Kurdistan, no és gens seriós presentar la Padània (i ja no parlem de Cascàdia o de Vermont) com a països amb més possibilitats secessionistes que Flandes o Catalunya. Si això ho hagués afirmat un d’aquests diaris de casa nostra hauria estat la riota i ningú dubtaria en qualificar-los de poc seriosos, de manca de rigor i d’escassa qualitat professional; doncs, per al Times, exactament el mateix.
I tanmateix, d’una forma constant i reiterada, podem constatar que també aquests mitjans a vegades diuen veritables ximpleries, que normalment tampoc es molesten en rectificar. El col·lectiu Emma es dedica precisament a anar donant resposta a les informacions tergiversades sobre la realitat catalana que sovint apareixen en molts mitjans de comunicació internacionals. En la majoria dels casos no es tracta d’opinions que es puguin més o menys compartir, o que ens ofenen, sinó senzillament d’informacions falses o mal interpretades, que moltes vegades s’expliquen perquè els corresponsals d’aquests grans mitjans de comunicació internacionals tenen la seva delegació espanyola a Madrid, i no es molesten a acostar-se a la realitat catalana per a fer-ne la crònica. Amb un refregit del que llegeixen al Mundo o a la Razón ja en tenen prou per escriure el seu reportatge. I la direcció del diari accepta publicar un escrit que saben que falta a les més elementals normes de l’ètica professional del periodisme com la de contrastar la informació, i que per tant és d’una qualitat ben escassa.
La darrera bajanada l’hem poguda llegir aquesta setmana a la revista Times, i en aquesta ocasió no pas perquè no informi correctament sobre Catalunya ni perquè l’exclogui d’una llista de països o nacions que segons ells tenen més possibilitats d’esdevenir nous estats, sinó precisament per la mateixa llista. No sé a quina mena de periodista (digueu-li de tot, menys periodista) se li pot ocórrer afirmar que al món les deu principals nacions amb opcions d’esdevenir nous estats són: Escòcia, País Basc, Tibet, Ossètia del Sud, Kurdistan, Quebec, Sahara, Cascàdia, Padània i Vermont. Sense tenir en compte les dificultat objectives, insalvables com a mínim a curt termini, que hi ha per al cas del Tibet o del Kurdistan, no és gens seriós presentar la Padània (i ja no parlem de Cascàdia o de Vermont) com a països amb més possibilitats secessionistes que Flandes o Catalunya. Si això ho hagués afirmat un d’aquests diaris de casa nostra hauria estat la riota i ningú dubtaria en qualificar-los de poc seriosos, de manca de rigor i d’escassa qualitat professional; doncs, per al Times, exactament el mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada