La Ministra d’Afers Exteriors del Govern espanyol, Trinidad Jiménez, afirmava amb tota naturalitat que esperava que Tunísia recuperés la normalitat democràtica. Alguns mitjans ja hi van fer broma qualificant de relliscada les declaracions de la Ministra perquè ella hauria de saber que, a Tuníssia de “normalitat democràtica”, no n’hi ha hagut mai. I evidentment hom podria pensar que es tracta d’una indocumentada o lleugera de boca que no mesura prou bé les seves paraules. Jo m’inclinaria a pensar que la Ministra ni porta els papers molls ni improvisa en les seves declaracions.
Europa, especialment França però també Espanya i la resta d’Estats, han perdut amb la revolta tunisiana un bon amic i un millor aliat. Bé, de fet encara no l’han perdut del tot, i hores d’ara ja deuen estar treballant per donar continuïtat el règim, la “normalitat” de què parlava la Ministra espanyola. Probablement ni els Estats europeus ni el mateix president derrocat Ben Alí no van calcular prou bé l’abast de la revolta, i aquesta se’ls ha escapat de les mans. Per això ara faran mans i mànigues per allargar la sensació de desordre i de caos per tal de justificar l’ascens d’un altre “home fort”. Les dictadures, com la tunisiana o la marroquina, sempre han tingut un suport incondicional dels estats europeus, i els han facilitat tot l’armament i l’assessorament necessari per a fer front a possibles turbulències populars. La permanència de dictadors titelles en mans de les potències econòmiques es considera una inversió altament rendible, en la mesura que essent governs sense recolzament popular o sense legitimitat democràtica són molt més vulnerables a les pressions dels interessos europeus, o americans o xinesos...
Un país democràtic, en què els ciutadans poguessin escollir lliurement els seus representants polítics, probablement no acceptaria cedir tan fàcilment els seus recursos naturals a les potències estrangeres, ni oferiria tan bones condicions per a les empreses foranes. Surt molt més a compte, doncs, omplir les butxaques i el compte corrent particular del dictador de torn, a canvi que aquest obri les portes a l’espoliació del seu país! Europa ha perdut un amic a Tunísia; però espera trobar-ne un altre de semblant, i farà tots els possibles per entronitzar el nou dictador.
Europa, especialment França però també Espanya i la resta d’Estats, han perdut amb la revolta tunisiana un bon amic i un millor aliat. Bé, de fet encara no l’han perdut del tot, i hores d’ara ja deuen estar treballant per donar continuïtat el règim, la “normalitat” de què parlava la Ministra espanyola. Probablement ni els Estats europeus ni el mateix president derrocat Ben Alí no van calcular prou bé l’abast de la revolta, i aquesta se’ls ha escapat de les mans. Per això ara faran mans i mànigues per allargar la sensació de desordre i de caos per tal de justificar l’ascens d’un altre “home fort”. Les dictadures, com la tunisiana o la marroquina, sempre han tingut un suport incondicional dels estats europeus, i els han facilitat tot l’armament i l’assessorament necessari per a fer front a possibles turbulències populars. La permanència de dictadors titelles en mans de les potències econòmiques es considera una inversió altament rendible, en la mesura que essent governs sense recolzament popular o sense legitimitat democràtica són molt més vulnerables a les pressions dels interessos europeus, o americans o xinesos...
Un país democràtic, en què els ciutadans poguessin escollir lliurement els seus representants polítics, probablement no acceptaria cedir tan fàcilment els seus recursos naturals a les potències estrangeres, ni oferiria tan bones condicions per a les empreses foranes. Surt molt més a compte, doncs, omplir les butxaques i el compte corrent particular del dictador de torn, a canvi que aquest obri les portes a l’espoliació del seu país! Europa ha perdut un amic a Tunísia; però espera trobar-ne un altre de semblant, i farà tots els possibles per entronitzar el nou dictador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada