Tot i el desafiament de darrera hora, quan tothom esperava l'anunci de la seva retirada, el dictador Mubarak pot estar vivint els darrers com a President d'Egipte. Les diplomàcies europea i nord americana, incapaces de detectar els moviments de revolta, tant de Tunísia com d’Egipte, també han estat incapaces de salvar els seus fidels aliats. Vint dies enrere, encara deien que el règim de Mubarak era prou estable; després van haver d’admetre que Mubarak hauria de fer reformes si no volia que se li escapés el poder de les mans; uns dies després ja havien de donar per fet que Mubarak no podria continuar al poder, però defensaven la tesi que calia que continués fins al setembre per a preparar una “transició ordenada”; però finalment, és més que probable que ni això poguin aconseguir.
Europa, i especialment França, haurà perdut dos socis, amics i aliats. Des d’aquí, els governs no tenien cap mena d’escrúpol a l’hora de donar suport al terrorisme, de facilitar-li les armes, l’equipament i l’ensinistrament necessari per a reprimir els qui pretenien reclamar un mínim de llibertat, de democràcia i de respecte pels drets humans. I és que Europa i els Estats Units han estat sempre la gran font i puntal imprescindible per a sostenir els règims terroristes d’arreu del món. I han imposat una curiosa tesi, que les diferents administracions de Justícia s’han fet seva, segons la qual un grup terrorista deixa de ser-ho quan reporta sucosos beneficis; els qui mantenen l’etiqueta oficial de terroristes no són els qui més maten ni més terroritzen sinó els qui utilitzant les mateixes males arts ho fan fora del seu control, i sense que el món occidental se’n pugui beneficiar.
L’escàndol dels ministres francesos que es beneficiaven fins i tot personalment d’aquests règims que tenien tot el suport oficial de França no són sinó l’anècdota i la mostra de la impudícia amb què han actuat aquests governants. La gravetat dels fets, doncs, no rau en què un Mubarak agraït pel fet que les potències europees li permetessin enriquir-se a costa del seu propi poble fes un favor personal al ministre, sinó en què cínicament aquests governants hagin pogut donar suport al terrorisme, sense que cap jutge apliqui el mateix criteri que s’aplica contra terroristes menors. Total, pensen, els 300 morts d’aquests dies a Egipte són tots egipcis, àrabs i segurament musulmans.
Europa, i especialment França, haurà perdut dos socis, amics i aliats. Des d’aquí, els governs no tenien cap mena d’escrúpol a l’hora de donar suport al terrorisme, de facilitar-li les armes, l’equipament i l’ensinistrament necessari per a reprimir els qui pretenien reclamar un mínim de llibertat, de democràcia i de respecte pels drets humans. I és que Europa i els Estats Units han estat sempre la gran font i puntal imprescindible per a sostenir els règims terroristes d’arreu del món. I han imposat una curiosa tesi, que les diferents administracions de Justícia s’han fet seva, segons la qual un grup terrorista deixa de ser-ho quan reporta sucosos beneficis; els qui mantenen l’etiqueta oficial de terroristes no són els qui més maten ni més terroritzen sinó els qui utilitzant les mateixes males arts ho fan fora del seu control, i sense que el món occidental se’n pugui beneficiar.
L’escàndol dels ministres francesos que es beneficiaven fins i tot personalment d’aquests règims que tenien tot el suport oficial de França no són sinó l’anècdota i la mostra de la impudícia amb què han actuat aquests governants. La gravetat dels fets, doncs, no rau en què un Mubarak agraït pel fet que les potències europees li permetessin enriquir-se a costa del seu propi poble fes un favor personal al ministre, sinó en què cínicament aquests governants hagin pogut donar suport al terrorisme, sense que cap jutge apliqui el mateix criteri que s’aplica contra terroristes menors. Total, pensen, els 300 morts d’aquests dies a Egipte són tots egipcis, àrabs i segurament musulmans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada