Pàgines

dissabte, 26 de febrer de 2011

Guerra i postguerra de Successió, també és memòria històrica

Presentava l’altre dia el darrer llibre de l’historiador Vicenç Pascual, “Guerra i postguerra de Successió, la vida de Sebastià Casanovas, pagès del segle XVIII”, editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Un llibre que narra la Guerra, però sobretot la postguerra, de Successió a través d’un manuscrit o llibre de família d’un pagès de Palau-Saverdera que ho va viure i patir en primera persona.

El llibre és interessant perquè dóna un enfocament una mica diferent al que estem habituats, quan es tracta de la Guerra de Successió, perquè fa una especial incidència en la duríssima repressió que en va seguir, i perquè és una visió gens barcelonina del que realment passava al país. L’autor ja adverteix d’entrada que el llibre té una voluntat de contribuir a aquesta idea tan en boga de recuperar la memòria històrica. El que passa és que, quan parlem d’aquest tema, el primer que se’ns acut és pensar en la guerra civil espanyola i en la repressió franquista, i ens pot semblar que la Guerra de Successió és excessivament llunyana. Doncs, bé, el llibre ens posa en evidència que hi ha uns determinats comportaments, tant dels catalans com dels nostres enemics, que es repeteixen una i altra vegada i que sembla que oblidem amb massa facilitat.

Sovint tenim la impressió, en la nostra pugna contra Espanya, que “Europa” ens traurà les castanyes del foc, que entendrà els nostres drets, i que farà costat a les nostres reivindicacions pel sol fet de ser justes i de recolzar-se en uns principis democràtics; i oblidem que les potències europees poden haver estat al nostre costat quan els ha convingut, però també poden deixar-nos a l’estacada tan bon punt deixen de tenir-hi un interès concret. I la Guerra de Successió n’és un clar exemple. Si l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra nosaltres devem ser els més animals de tots perquè hi ensopeguem tantes vegades com se’n presenta l’ocasió: els maulets, a València, per exemple, van fer costat a l’arxiduc Carles però aquest no hi va voler saber res, i quan va pactar la retirada no va tenir cap inconvenient per deixar-los en mans dels borbons que s’hi acarnissaren; i el mateix li va passar al Carrasclet, pocs anys després d’acabada la guerra, quan empès pels francesos va encetar un moviment de revolta del qual se’n van desentendre a la primera.

En qualsevol conflicte bèl·lic, es pot arribar a un acord de pau i, tant si hi ha un clar vencedor com no, es respecta un mínim codi ètic d’honorabilitat per als combatents. Els austriacistes i els borbons podien pactar una retirada militar, per exemple, i al final signar un acord de Pau, a partir del qual es poden reprendre les relacions diplomàtiques i econòmiques entre països fins aleshores enemics; en el cas dels catalans, no. Els catalans no són vistos com una força contendent, sinó com una simple banda de facinerosos i bandolers; no existim ni com a força militar enemiga. Quan es retiren les tropes aliades, partidàries de l’arxiduc Carles, els borbons no es limiten a ocupar i subjugar el territori, sinó que han de fer ostentació de la seva força amb unes mesures de repressió terribles: una repressió que abasta el conjunt de la població, al marge del seu grau d’implicació en el conflicte.

El vencedor ha de deixar clar quin és el seu poder. I no és tant l’obsessió per a treure profit de la conquesta, que també, com de fer sentit explotat el vençut. Més enllà dels càstigs personals, tant als col·laboradors de la causa austriacista com als seus familiars, s’infligeix al conjunt de la població, especialment a la pagesia, un càstig econòmic en forma d’impostos abusius del tot insostenible. Però l’objectiu no era tant la recaptació, bona part de la qual anava a parar a mans de botiflers locals, com l’empobriment de la pagesia catalana. I per a efectuar la repressió més sagnant, s’utilitzava antics austriacistes que volien fer-se perdonar.

Tota una història que no ens sona tan llunyana, que s’ha repetit i es repeteix al llarg del temps. El llibre, doncs, pot ser una contribució més a la recuperació de la memòria històrica, la memòria com a poble que ens hauria de portar a creure que de borbons espanyols i de botiflers no en volem saber res.