Si ara mateix algú fos capaç de fer-nos sortir de la crisi d’un sol cop, com per art d’encantament, la seva vida correria un greu perill. No serien pocs els interessos per a liquidar una amenaça d’aitals dimensions; es pot ben dir que la seva eliminació seria una qüestió d’interès d’Estat, i qualsevol acció estaria justificada. Ja ningú es recorda d’aquells primers moments de la crisi, en esclatar el cataclisme financer i la bombolla immobiliària, quan tothom parlava de com sortir-ne el més aviat millor i es posaven dates per a l’inici de la recuperació. Amb tres anys escassos de “crisi” els grans poders econòmics i financers han aconseguit més reformes en benefici seu, i en contra de la població treballadora en general, que en tot un segle.
Els bancs comencen a presentar els seus balanços corresponents al 2010 i els beneficis són en molts casos equivalents al dèficit d’administracions de països sencers. Però aquest no és l’èxit més important assolit. El que realment compta, com a inversió i actiu de futur, és tenir la capacitat de condicionar de forma absoluta les polítiques dels Governs, que ara es veuen obligades a mantenir una veritable cursa per a desmantellar l’Estat del benestar, liquidar els drets laborals, i establir una legislació feta a mida dels seus beneficis empresarials. I, a més, amb l’excusa de la crisi, aconsegueixen fer-ho amb un aparent consens i uns sindicats venuts rubricant l’espoli. Cada passa feta contra els treballadors és aplaudida pels “mercats”, nom que es donen a si mateixos els dirigents de les grans corporacions que poden amenaçar la solvència dels Estats, i imposen tot seguit una nova fita. Tot just havien claudicat els dirigents sindicals signant la reforma de les pensions, que ja els presentaven la nova estocada: ara és el torn de les revisions salarials.
Si s’incrementen els sous, diuen, encara que sigui mínimament i encara que els sous siguin només una part dels costos empresarials, queda justificat l’increment de preus que els invalida. Però si s’abaixen els sous, com ha passat en aquest darrer any, igualment els preus es poden incrementar ara amb l’excusa del petroli o de la manca de productivitat. En els períodes de bonança ningú reclama que els sous i els drets laborals s’ajustin a la productivitat, ningú recorda que en els darrers decennis la productivitat s’ha multiplicat sense que això hagi repercutit significativament en els salaris. I, tanmateix, emparats en la manca de memòria, era ens reclamen desvincular de la inflació els increments de sou, que diuen que haurien d’anar lligats a la productivitat. I tot seguit ja ens diuen que per a ser competitius, hem de treballar més i cobrar menys... En aquest idíl·lic paradís per als grans interessos econòmics, qui serà el desventurat que voldrà sortir d’una crisi econòmica tan productiva?
Els bancs comencen a presentar els seus balanços corresponents al 2010 i els beneficis són en molts casos equivalents al dèficit d’administracions de països sencers. Però aquest no és l’èxit més important assolit. El que realment compta, com a inversió i actiu de futur, és tenir la capacitat de condicionar de forma absoluta les polítiques dels Governs, que ara es veuen obligades a mantenir una veritable cursa per a desmantellar l’Estat del benestar, liquidar els drets laborals, i establir una legislació feta a mida dels seus beneficis empresarials. I, a més, amb l’excusa de la crisi, aconsegueixen fer-ho amb un aparent consens i uns sindicats venuts rubricant l’espoli. Cada passa feta contra els treballadors és aplaudida pels “mercats”, nom que es donen a si mateixos els dirigents de les grans corporacions que poden amenaçar la solvència dels Estats, i imposen tot seguit una nova fita. Tot just havien claudicat els dirigents sindicals signant la reforma de les pensions, que ja els presentaven la nova estocada: ara és el torn de les revisions salarials.
Si s’incrementen els sous, diuen, encara que sigui mínimament i encara que els sous siguin només una part dels costos empresarials, queda justificat l’increment de preus que els invalida. Però si s’abaixen els sous, com ha passat en aquest darrer any, igualment els preus es poden incrementar ara amb l’excusa del petroli o de la manca de productivitat. En els períodes de bonança ningú reclama que els sous i els drets laborals s’ajustin a la productivitat, ningú recorda que en els darrers decennis la productivitat s’ha multiplicat sense que això hagi repercutit significativament en els salaris. I, tanmateix, emparats en la manca de memòria, era ens reclamen desvincular de la inflació els increments de sou, que diuen que haurien d’anar lligats a la productivitat. I tot seguit ja ens diuen que per a ser competitius, hem de treballar més i cobrar menys... En aquest idíl·lic paradís per als grans interessos econòmics, qui serà el desventurat que voldrà sortir d’una crisi econòmica tan productiva?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada