Els sudanesos del sud han dit un sí rotund a la independència. És cert que la por i la manca d’autoestima i de confiança en si mateix pot portar un poble a no gosar fer-se la pregunta; però un cop feta, és molt difícil resistir-se a la temptació de la llibertat. Ja sigui per una qüestió de dignitat nacional, de sentiment col·lectiu, o per una simple qüestió de justícia. En el cas del Sudan hi ha, més que un sentiment d’identitat col·lectiva (el sud també està compost d’una amalgama de llengües i de cultures), una evidència de no tenir res a veure amb el nord; només l’herència colonial els va aplegar en un sol estat. Però hi havia també el fet de sentir-se discriminats: la unitat del Sudan, el nord tampoc se la creia.
Però, el resultat del referèndum no és pas la notícia més transcendent, almenys des del nostre punt de vista. Jo no sé si prèviament s’havien fet sondejos i enquestes per a copsar l’opinió dels sudanesos del sud, ni en quines condicions s’havien fet. Però és molt probable que els resultats no fossin, ni de tros, tan aclaparadors com ho han estat en el referèndum. Ja sé que les notícies de segons quins països ens arriben en comptagotes, només esporàdicament quan s’hi esdevé una catàstrofe, però tot sembla indicar que les possibilitats reals d’assolir la independència no han aflorat fins al darrer moment, fa relativament pocs anys. Es parlava sovint de la guerra civil del Sudan, i s’explicava com un cert caos de grups tribals, d'ètnies i de cultures difícils d’aglutinar, com se’n parla també en el cas de Nigèria o de Costa d’Ivori, però sense que es prevegi la divisió del país en dues meitats.
I és que el que és transcendent de la notícia és la forma com s’ha realitzat el Referèndum, i com el Govern del Nord n’ha acceptat el resultat. Quan aquí parlem de resultats incerts en cas de celebrar un referèndum per la independència, en parlem sempre en base a unes enquestes obtingudes sota l’amenaça permanent tant de grups de casa nostra, com de l’Estat. Amenaces en primer lloc de crear tensions internes, de desacatament de la voluntat popular (en cas que no guanyés la seva opció), i de provocar el trencament de la cohesió social, com ja estan fent alguns grups amb el tema de l’educació; i en segon lloc les amenaces de les estructures i aparells de l’Estat, cossos armats inclosos, per a impedir-ho. El resultat de les enquestes o d’un Referèndum oficial per la independència no tindria res a veure si, com ha passat al Sudan, es comptés amb el ple suport de les institucionals nacionals, i els espanyols es comprometessin a respectar-ne democràticament el resultat. Algú s’imagina un president del Govern espanyol dient-nos cordialment “adéu” i “desitjant-nos sort”, com ha fet el President del Sudan, en cas que el poble català digués sí a la Independència?
Però, el resultat del referèndum no és pas la notícia més transcendent, almenys des del nostre punt de vista. Jo no sé si prèviament s’havien fet sondejos i enquestes per a copsar l’opinió dels sudanesos del sud, ni en quines condicions s’havien fet. Però és molt probable que els resultats no fossin, ni de tros, tan aclaparadors com ho han estat en el referèndum. Ja sé que les notícies de segons quins països ens arriben en comptagotes, només esporàdicament quan s’hi esdevé una catàstrofe, però tot sembla indicar que les possibilitats reals d’assolir la independència no han aflorat fins al darrer moment, fa relativament pocs anys. Es parlava sovint de la guerra civil del Sudan, i s’explicava com un cert caos de grups tribals, d'ètnies i de cultures difícils d’aglutinar, com se’n parla també en el cas de Nigèria o de Costa d’Ivori, però sense que es prevegi la divisió del país en dues meitats.
I és que el que és transcendent de la notícia és la forma com s’ha realitzat el Referèndum, i com el Govern del Nord n’ha acceptat el resultat. Quan aquí parlem de resultats incerts en cas de celebrar un referèndum per la independència, en parlem sempre en base a unes enquestes obtingudes sota l’amenaça permanent tant de grups de casa nostra, com de l’Estat. Amenaces en primer lloc de crear tensions internes, de desacatament de la voluntat popular (en cas que no guanyés la seva opció), i de provocar el trencament de la cohesió social, com ja estan fent alguns grups amb el tema de l’educació; i en segon lloc les amenaces de les estructures i aparells de l’Estat, cossos armats inclosos, per a impedir-ho. El resultat de les enquestes o d’un Referèndum oficial per la independència no tindria res a veure si, com ha passat al Sudan, es comptés amb el ple suport de les institucionals nacionals, i els espanyols es comprometessin a respectar-ne democràticament el resultat. Algú s’imagina un president del Govern espanyol dient-nos cordialment “adéu” i “desitjant-nos sort”, com ha fet el President del Sudan, en cas que el poble català digués sí a la Independència?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada