Pàgines

dilluns, 21 de març de 2011

La xenofòbia i el racisme del Partit Popular

La xenofòbia i el racisme, especialment en moments de crisi, resulten rendibles electoralment. Abans que acceptar que el nostre sistema econòmic no és perfecte, que hem estat víctimes de l’especulació més forassenyada, que els mateixos que ens han abocat a la crisi són els qui pretenen treure’ns, pagant nosaltres naturalment, que els esforços que ens exigeixen els poders fàctics i institucionals no van dirigits a combatre la crisi sinó a garantir-se el seu poder i la seva solvència, abans que admetre res d’això resulta més fàcil apuntar, com van fer els nazis en el seu moment, col·lectius específics que puguin assenyalar-se amb el dit pel seu color de la pell, per la confessió religiosa o per qualsevol altre tret característic.

A França preocupa l’extrema dreta del Front Nacional de Marine Le Pen, i a casa nostra és el PP el qui n’assumeix aquest rol. Les propostes del Partit Popular, en clara competència amb la Plataforma x Catalunya, són un exemple de la xenofòbia cada cop més desacomplexada que els estrategs del partit deuen haver valorat que els donarà prou rèdits electorals. Ara, al candidat municipal per Barcelona Alberto Fernández Díaz se li ha acudit proposar que la Guàrdia Urbana acudeixi a les pregàries de les mesquites per censurar el que hi puguin dir els imams. De fet, ni al mateix Alberto se li acut pensar que la Guàrdia Urbana hagi de fer un servei d’aquesta mena, que ja ha estat durament criticat per tots els partits democràtics. La seva estratègia no consisteix en fer una proposta per a ser aplicada, perquè ni ell mateix no aplicaria, sinó que la finalitat de la proposta s’acaba en ella mateixa: apuntar un determinat col·lectiu, tant li fa que siguin els musulmans, els llatinoamericans o els jueus, per tal de despertat els baixos instints de sectors de l’electorat que necessiten trobar un boc expiatori als seus mals.

A l’extrema dreta, ja li va bé la confrontació a camp obert: crear enfrontaments, segregacionisme, guetos, discriminacions lingüístiques o religioses, i, si pot ser, una bona dosi de violència al carrer. I no tant pel seu odi visceral contra determinats col·lectius, perquè si convé també presentaran en les seves llistes algun candidat que en forma part, sinó perquè és la millor manera d’evitar haver d’afrontar els problemes reals del país o de la ciutat i haver de reconèixer que són els interessos econòmics que ells defensen els que ens han abocat a la crisi. Un cop creat artificiosament el conflicte, amb els ànims encesos, ells apareixeran després, com les milícies hitlerianes, com els grans valedors de l’ordre i de la seguretat.