Avui és el dia en què la capital catalana ha d’exercir com a tal i posar-se al nivell de la resta del país en una inequívoca voluntat d’avançar cap a la independència. Com en les anteriors convocatòries, la caverna política i mediàtica intentarà minimitzar el fet; però aquesta vegada els serà més difícil perquè hauran de contradir-se, en la mesura que ells mateixos han volgut donar una gran dimensió política al gest del President de la Generalitat i d’altres membres del Govern, emetent el seu vot, encara que sigui d’amagat o sense fer-ne ostentació.
És cert que, arreu del món, les capitals exerceixen un rol que va molt més enllà del nombre d’habitants que apleguen, i fins i tot del fet de ser la seu governamental i de bona part dels organismes públics. El que s’esdevé a Barcelona transcendeix inevitablement el que podria ser un àmbit local, ni que sigui l’àmbit local d’un terç de la població catalana. Conscients d’això, els socialistes, des de l’Ajuntament, han fet mans i mànigues per a neutralitzar el paper que li correspon com a capital del país. De fet, no hem viscut mai l’experiència de tenir una capital amb voluntat de ser governada com a tal, com a representació i element central de la nació catalana.
Qualsevol participació superior a l’obtinguda oficialment, amb tots els recursos públics, en la consulta sobre la Diagonal podrà considerar-se un èxit. Però, entenc que l’èxit ja s’ha assolit abans de conèixer els resultats. Un èxit que pren unes dimensions extraordinàries si ens ho mirem amb una mica de perspectiva. Amb tots els errors comesos pels grups independentistes, amb les incomprensibles baralles i dissensions internes, amb les incerteses d’escissions i reagrupaments constants i amb una manca de lideratge evident, amb tot això o malgrat tot això l’independentisme en poc temps ha passat de ser una opció marginal, testimonial i utòpica a ser un dels eixos sobre els quals es debat la política catalana.
Qui més qui menys, tots, en un moment o altre, ens hem desesperat davant dels errors comesos, dels desencontres, dels personalismes i de la incapacitat per a bastir una opció política independentista sòlida. I segur que teníem raons suficients per a fer-ho. Ara, veient el salt positiu que ha fet el moviment independentista, potser no cal que ens barallem per veure qui hi ha tingut un paper més decisiu. CiU, amb la seva indecisió i ambigüitat, hi ha contribuït en la mesura que ha deixat sempre per endavant un objectiu obert cap a la plena sobirania; ERC va normalitzar i descriminalitzar l’independentisme convertint-lo en una opció parlamentària més; altres formacions i sobretot els moviments cívics n’han mantingut viva la flama amb les seves reivindicacions, per testimonials que poguessin semblar; sense oblidar tampoc que la gasiveria dels nacionalistes espanyols, que no han sabut tractar-nos ni com a espanyols, també hi deu haver ajudat força.
Des d’aquesta perspectiva més allunyada de la puntual picabaralla del moment, hem d’admetre que s’ha fet un progrés important, pel nombre estadísticament parlant de catalans favorables a la independència, per la rellevància de les persones que públicament es mostren favorables a aquesta opció, per la normalitat amb què se’n parla i es debat als mitjans de comunicació, pel ressò que comença a tenir internacionalment, o per la preocupació real que ja desperta en el nacionalisme espanyol. Tothom hi ha tingut el seu paper, i resulten més irrellevants els desencerts i errors, que n’hi ha hagut per totes bandes. I des d’aquesta perspectiva també, si no s’estronca la progressió seguida fins ara, el resultat de les eleccions municipals a Barcelona, on molt probablement només entrarà al Consistori barceloní una de les tres candidatures independentistes tampoc serà tan transcendent.
Esperem que la consulta d’avui sigui el penúltim assalt cap a la independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada