Pàgines

dimarts, 5 d’abril de 2011

El ridícul de Joaquim Nadal

El ridícul que estan fent els socialistes catalans arriba ja als nivells del patetisme. És lògic que ara, a l’oposició, discrepin de qualsevol cosa que faci el Govern de CiU, fins i tot encara que sigui idèntic al que feien ells; és el joc parlamentari que els ciutadans ja saben discernir de qualsevol debat seriós. El problema dels socialistes, però, és que mentre aboquen tota la seva artilleria dialèctica contra el govern convergent són atacats sense compassió ni mirament per la rereguarda, pels seus companys de partit espanyol, el PSOE.

En la darrera etapa del Govern tripartit, seguint les indicacions de Madrid, es va iniciar la política de retallades en cultura, en educació, en sanitat i, en general, en tots aquells serveis que s’identifiquen amb l’estat del benestar. Eren unes retallades molt més suaus i esglaonades, però retallades al cap i a la fi, que anaven acompanyades de les lleis espanyoles que desmuntaven totes les conquestes socials aconseguides en els darrers decennis: reformes laborals, fiscals, etc. Però, com que la gent té poca memòria, podem fer veure que no ens recordem de res i que comencem de zero. I la realitat és que CiU s’ha doblegat completament a les exigències de Madrid de prioritzar la reducció del dèficit per davant de fer front a la crisi o d’incentivar la recuperació econòmica. El gran pecat de CiU, des d’una perspectiva d’esquerres, és seguir les polítiques neoliberals del PSC-PSOE. Les retallades són del tot injustificades, injustes i innecessàries, però per als socialistes el Govern encara es queda curt. És aleshores quan surt Joaquim Nadal negant en rodó, “de forma categòrica”, que Madrid hagi exigit més retallades a l’executiu català. L’actitud dels socialistes espanyols és com a mínim de mal amic i de traïdor envers els seus companys catalans, perquè podrien haver-lo advertit abans, per tal que no fes el ridícul amb unes afirmacions tan contundents que serien els mateixos socialistes espanyols els qui li rebatrien.

Aquest és el drama dels socialistes catalans: aquí, tant si són al Govern com a l’oposició, tenen un gran adversari que difereix ben poc d’ells pel que fa a les polítiques econòmiques i nacionals, però que li disputa l’hegemonia i l’accés al poder. Però és que a Madrid tenen el principal enemic al carrer de Ferraz, que els posa tota mena de pals a les rodes, els para tota mena de trampes, i els deixa en el més absolut dels ridículs.