Jugant-se-la amb els tril·leros de les Rambles, hom té tots els números per a sortir-ne escaldat. Són prou hàbils fent anar la boleta d’una banda a l’altra fins a marejar a qualsevol, com per fer-li creure que els ha descobert el truc. I aquesta, com en d’altres jocs i estafes, és la clau del seu èxit: fer creure a la víctima que és capaç de guanyar-los la partida. De manera que, quan se’n va amb la cua entre cames i la butxaca buida, encara té un cert remordiment de culpa: per haver intentar enganyar-los i per ser tan babau com per a creure-s’ho.
I això és el que ens passa, una i altra vegada (és que no n’aprendrem mai?), als catalans. Van fer creure a l’Artur Mas que els havia colat un gol amb un nou estatut que ha resultat una estafa; hi van caure igualment els del tripartit pensant que havien trobat la clau per a obtenir un bon finançament; i hi reincideix de nou l’Artur Mas amb la reclamació d’uns misèrrims 1.450 milions (misèrrims en comparació amb els 21.000 milions anuals que es queden els espanyols dels nostres impostos). I ens veuen tan babaus que, ara, fins i tot es permetran de jugar amb aquestes rampoines dels anomenats fons de competitivitat, sense que ningú els reclami de veritat el gruix del dèficit fiscal. Ens veuen tan babaus que ara simularan fer-se els ofesos i es posaran a discutir si en realitat són 1.450 milions o si són la meitat, i si s’han de pagar aquest any o es poden esperar dos anys més a fer-los efectius. Ens veuen tan babaus que utilitzaran els socialistes catalans per fer veure que ells també estan per la reivindicació catalana, quan en realitat donaran tot el seu suport a evitar que Catalunya tingui no ja un finançament just, perquè això no els ha passat mai pel cap i ho considerarien un disbarat, sinó ni tan sols que es compleixi aquest migrat estatut, i recolzaran sense embuts ni fissures l’asfíxia econòmica de Catalunya que ens ha d’impedir tenir una sanitat, una educació i uns serveis que ens corresponen i que ja tenim pagats de sobres.
No es pot competir amb els tril·leros; ni amb els de les Rambles ni amb els de la Moncloa. Com que no podem acudir a la policia ni confiar en la Justícia, perquè formen part de la mateixa banda, no hi ha cap alternativa més sensata que la de tirar una cossa a la capsa, tirar per terra els cubilets i les boletes i enviar-los a pastar fang. Els qui es quedin jugant, provant sort i amb la petulància de creure que encara en trauran alguna cosa de profit, que no ens vinguin després amb romanços: o són uns orelluts o són com aquells comparses que formen part de la banda i simulen continuar el joc amb l’al·licient de guanyar.
I això és el que ens passa, una i altra vegada (és que no n’aprendrem mai?), als catalans. Van fer creure a l’Artur Mas que els havia colat un gol amb un nou estatut que ha resultat una estafa; hi van caure igualment els del tripartit pensant que havien trobat la clau per a obtenir un bon finançament; i hi reincideix de nou l’Artur Mas amb la reclamació d’uns misèrrims 1.450 milions (misèrrims en comparació amb els 21.000 milions anuals que es queden els espanyols dels nostres impostos). I ens veuen tan babaus que, ara, fins i tot es permetran de jugar amb aquestes rampoines dels anomenats fons de competitivitat, sense que ningú els reclami de veritat el gruix del dèficit fiscal. Ens veuen tan babaus que ara simularan fer-se els ofesos i es posaran a discutir si en realitat són 1.450 milions o si són la meitat, i si s’han de pagar aquest any o es poden esperar dos anys més a fer-los efectius. Ens veuen tan babaus que utilitzaran els socialistes catalans per fer veure que ells també estan per la reivindicació catalana, quan en realitat donaran tot el seu suport a evitar que Catalunya tingui no ja un finançament just, perquè això no els ha passat mai pel cap i ho considerarien un disbarat, sinó ni tan sols que es compleixi aquest migrat estatut, i recolzaran sense embuts ni fissures l’asfíxia econòmica de Catalunya que ens ha d’impedir tenir una sanitat, una educació i uns serveis que ens corresponen i que ja tenim pagats de sobres.
No es pot competir amb els tril·leros; ni amb els de les Rambles ni amb els de la Moncloa. Com que no podem acudir a la policia ni confiar en la Justícia, perquè formen part de la mateixa banda, no hi ha cap alternativa més sensata que la de tirar una cossa a la capsa, tirar per terra els cubilets i les boletes i enviar-los a pastar fang. Els qui es quedin jugant, provant sort i amb la petulància de creure que encara en trauran alguna cosa de profit, que no ens vinguin després amb romanços: o són uns orelluts o són com aquells comparses que formen part de la banda i simulen continuar el joc amb l’al·licient de guanyar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada