El resultat del partit de futbol al Bernabeu podia ser incert. La setmana passada havien guanyat ells, i ningú podia assegurar que no ho tornessin a fer, com ningú pot garantir que dimecres que ve el Barça torni a guanyar. El futbol és així. El que no era tan incert era el comportament del seu entrenador, en cas de perdre, tot i que pocs podien imaginar que comparegués a la sala de premsa en aquell estat tan deplorable. I sobretot era absolutament previsible el comportament del club en relació als catalans.
A qualsevol camp d’Europa, quan el Barça demana que per megafonia es pugui transmetre algun missatge en la llengua dels aficionats culés, no hi ha cap mena de problema, com imagino que no n’hi deu haver perquè transmetin missatges en altres llengües, encara que només sigui per deferència o per cortesia amb l’equip visitant. I el camp del Madrid no n’és pas una excepció; l’excepció la fan en relació a la llengua catalana. A Madrid no els importa sentir pels altaveus missatges en qualsevol llengua, sempre que aquesta no sigui la catalana. És cert que a darrera hora es va rectificar, però això no treu que d’entrada s’hi neguessin i fessin mans i mànigues per evitar-ho. És el mateix que passa en les rodes de premsa: l’entrenador del Barça va responent les preguntes dels periodistes en castellà amb la mateixa normalitat amb què ho fa també en anglès quan un periodista se li adreça en aquesta llengua; i això és absolutament normal. Però que no se li acudís fer-ho amb un periodista català, perquè això despertaria les ires dels espanyols; en tot cas, i ja és molt, s’ha de deixar per al final, un cop donada per acabada la roda de premsa, que Guardiola pugui respondre preguntes en català. I ja no parlem de l’actuació deliberadament delictiva dels cossos de seguretat del camp del Bernabeu que es dedicaven a requisar les banderes que consideraven políticament incorrectes des de la seva ideologia; exercien estrictament de policia política, requisant les estelades i deixant passar les altres.
La no acceptació dels altres, dels qui són considerats com a forans, s’anomena xenofòbia. Però aquest no és cas. És la discriminació dels uns i no dels altres el que caracteritza el racisme, ja sigui per raó de la seva pell, de la seva llengua o del que sigui. És un odi visceral envers uns determinats col·lectius pel simple fet d’existir. L’estrambòtic del cas és que mentre a Madrid odien profundament la nostra llengua i la nostra cultura, reivindiquen la conquesta del territori però n’avorreixen els seus habitants, aquí hi ha gent que sent una veritable passió per ells, que està disposat a pagar el que calgui (tres mil euros anuals per persona i any, amb el dèficit fiscal) per tal de poder pertànyer a aquest Estat que ens odia i ens maltracta. Costa d'entendre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada