Pàgines

dimecres, 13 d’abril de 2011

A Unió, que s’ho facin mirar

El tema no és pas nou, és clar. Ja ve de lluny el malestar al sí d’Unió Democràtica no només pel posicionament polític tan personal del seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida, que sovint no encaixa ni amb els postulats del partit, sinó per la seva manera prepotent i autoritària de dirigir la formació demòcratacristinana. Imposicions de candidats, exclusions i caceres de bruixes entre els dissidents són pràctiques habituals a UDC. Tenen un líder molt més ben valorat a fora, sobretot en cercles del nacionalisme espanyol, que no pas a casa; però els militants es troben atrapats perquè, si bé no poden estar d’acord amb les ambicions personals de Duran i Lleida, aquest monopolitza el capital polític d’Unió, fins al punt que sense ell no està gens clar quin podria ser el seu futur.


Duran i Lleida, preocupat bàsicament per la seva imatge a Madrid, s’ha volgut distanciar del moviment de les consultes amb arguments tan simples i forassenyats com els que donava a Jordi Pujol quan aquest va emetre el seu vot per la independència: ell, en actiu, ha de tocar de peus a terra. El que no deia és que el seu tocar de peus a terra, és a dir la seva especulació per escalar a Madrid, significa defensar una posició absolutament utòpica i inviable com és el federalisme o el trobar un encaix a Espanya. Després va fer una crida als seus militants a la no participació en la consulta adduint que la independència no forma part del projecte polític d’Unió, cosa absolutament falsa en la mesura que UDC es declara partidari d’un Estat propi per a formalitzar una Confederació amb Espanya. Ja s’ha vist que la seva crida no va ser obeïda per alguns dels destacats dirigents d’Unió: el diputat i alcalde de Vic responia amb un al·legat a favor de votar per la independència, així com el Secretari general d’Universitats i recerca, Antoni Castellà. La vice presidenta del Govern també va optar per desobeir Josep Antoni Duran i Lleida, encara que més discretament. Que el seu vot fos afirmatiu o negatiu ja és una altra qüestió; l’important d’aquestes consultes és reivindicar el dret a decidir, a emetre el nostre vot, ja que des del moment que s’accepta el procés també s’accepta el resultat democràtic que en pugui sortir.


Suposo que la mar de fons devia córrer a l’interior d’UDC. I la venjança de Duran i Lleida ha estat de la pitjor mena. Ha hagut de ser ell mateix que anunciés públicament el sentit del vot de la vicepresidenta Joana Ortega. Si ella tenia intenció de divulgar-ho, el lògic hauria estat que fos ella mateixa qui ho fes. Però, no. Duran i Lleida afirmava aïrat davant els mitjans de comunicació que ell revelava el vot de la seva companya de partit senzillament perquè li donava la gana. No es tractava de donar a conèixer el sentit d’un vot, sinó de deixar clar davant l’opinió pública que ell manté el control del partit, i que pot humiliar a qualsevol que en discrepi, perquè “li dóna la gana”. A Unió tenen un problema: sense Duran, el seu futur és incert; amb Duran, és el que a ell li dóna la gana.