Resulta relativament habitual sentir o llegir encesos al·legats a la unitat independentista, com si aquesta fons la clau de volta del nostre futur. Ara mateix, arreu del país, s’estan preparant les candidatures municipals de manera que trobaríem totes les casuístiques imaginables pel que fa a combinacions d’aliances entre les diverses forces sobiranistes. I sempre n’hi ha que, obviant que en l’àmbit local les persones acostumen a tenir més transcendència que les sigles de partit, volen posar com a exemple el seu cas específic.
Durant unes setmanes, els mitjans de comunicació de l’òrbita sobiranista anaven plens de notícies sobre possibles pactes pre electorals, sobre disputes i trencaments d’acords, creant un clima gens favorable precisament a aquestes candidatures perquè la sensació general que en treu la gent és que això és una olla de grills. Ja em sembla bé que, allà on sigui possible i n’hi hagi les condicions, s’arribi a acords per a formar candidatures conjuntes; però sense fer-ne ni una qüestió de principis ni un dogma de fe. I molt menys si es tracta de crear tot d’expectatives que després no s’han de complir.
En municipis petits, qualsevol fórmula és possible; però a les capitals, i especialment a Barcelona, tant els acords entre partits com els mateixos resultats electorals tenen més una lectura de política nacional. Per això, cal tenir present què representa o què pot representar una candidatura d’unitat nacional. Encara que sigui simplificar-ho molt, jo diria que hi pot haver quatre raons que justifiquin la creació d’un front unitari, en aquest cas de caràcter independentista.
Una primera possibilitat és que es tracti d’aplegar sota una mateixa candidatura grups que tenen els mateixos objectius i pràcticament el mateix programa polític. En aquest cas, es tractaria d’iniciar un procés de convergència, de fusió o d’integració, ja que el que no tenia sentit és que hi hagués opcions diverses per a propostes polítiques tan similars. En aquest cas, l’electorat, tal com hem vist recentment, el que castiga justament és que aquestes forces es presentin per separat, ja que significa que donen prioritat als personalismes i a la lluita pel lideratge. Per tant, es tracta d’una coalició lògica que ha de culminar amb la lògica desaparició d’alguna de les sigles existents.
Una segona possibilitat, seria el replegament del conjunt de forces sobiranistes motivat per una agressió exterior prou forta com per a deixar de banda les diferències ideològiques de cada grup. Entenc que no és aquesta la situació que viu actualment el país, per més que hi hagi unes agressions permanents de l’Estat espanyol. És possible que alguns grups considerin que ens trobem en una situació d’emergència, però em sembla evident que aquesta no és la percepció que en té la majoria de la població.
Una tercera podria ser en el cas que hi hagués el convenciment majoritari que ha arribat l’hora de fer el pas endavant. Podem presentar proposicions de Llei per a proclamar la independència, però tothom té clar que no deixen de ser un gest testimonial, molt útil i positiu al meu entendre, però que no té possibilitats de prosperar. Per entendre’ns, seria d’una greu irresponsabilitat emprendre un procés definitiu cap a la independència sense haver predisposat prèviament el país; i que consti que la irresponsabilitat no estaria en la proclamació de la independència, sinó en no haver preparat el camí. En el moment en què CiU estigués disposada a liderar o a donar suport al procés d’independència és evident que caldria fer pinya tots plegats, aparcant qualsevol diferència ideològica o estratègica per tal d’afavorir-lo i garantir-ne l’èxit. Però no crec que, avui per avui, ens trobem davant d’aquesta tessitura.
I una darrera possibilitat, i la que em fa més basarda pel fet d’acostar-se més a la realitat immediata que vivim, és que les crides a aquesta unitat de l’independentisme no responguin sinó a la pròpia feblesa del moviment i dels diferents grups que l’integren. En aquest cas, no es plantejaria l’aplegament de forces per a fer un salt endavant, sinó per a evitar o esmorteir la patacada cap enrere. Seria un símptoma de debilitat que encara resultaria més perjudicial des del punt de vista electoral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada