Pàgines

dijous, 9 de juny de 2011

La pantomima del pacte fiscal

La història es repeteix. Des de Catalunya es va advertint al Govern espanyol que cal que se’ns respecti i que s’atenguin les nostres reivindicacions, perquè, si no, hauríem de prendre una altra determinació o no donaríem suport a l’estabilitat del Govern espanyol. Es fa la promesa, es llança l’amenaça, però tot seguit es pacta a qualsevol preu. Normalment el preu es redueix a unes vagues promeses que tothom sap d’antuvi que no es compliran. És el que acaba de fer el Govern d’Artur Mas, dient que posarà el tema del pacte fiscal damunt la taula per a poder negociar amb el PP, que se suposa que guanyarà les properes eleccions espanyoles.

Pactar ara amb els socialistes és perdre el temps, perquè tothom sap que amb prou feines li queden uns mesos de vida. I tot i així és possible que CiU caigui en el parany i torni a insistir-hi amb l’esperança d’obtenir una promeses que no es compliran mai perquè tampoc tindran temps de posar-les a la pràctic, però que tampoc es materialitzarien en res, perquè tothom sap que els socialistes menteixen més que no parlen. Però és que pretendre un pacte amb el PP és una quimera. Primera perquè, en el millor dels casos, suposant que no tinguessin un majoria tan absoluta com es preveu, farien promeses que com sempre quedarien en el no res a l’hora de la veritat. Cap dels pactes que ha fet CiU amb els Populars no ha servit mai, per exemple, per a evitar l’agressió furibunda contra la llengua catalana al País Valencià. De fet, si retrocedim a l’època del pacte del Majèstic, veurem que coincideix en l’època en què el PP es decideix a ocupar l’espai anticatalà que fins aleshores ocupaven els blavers valencians. CiU, en aquesta mena de pactes sovint s’ha acontentat amb alguna contrapartida econòmica pròpia de la dreta, que el PP ja hagués tirat endavant pel seu compte igualment.

L’anunci de portar a Madrid una proposta de pacte fiscal per a negociar és una presa de pèl. No hi ha ningú que no en sàpiga el resultat, i per tant, tothom mirarà d’anar allargant el tema, com a mínim durant un parell de legislatures, amb l’esperança de trobar després alguna altra excusa per evitar haver de prendre una decisió més valenta i coherent, i en definitiva per a evitar resoldre definitivament el nostre desencaixament amb Espanya. I l'excusa d'haver estat enganyats ja no servirà perquè hores d'ara els espanyols ja no enganyen a ningú.