Pàgines

dijous, 2 de juny de 2011

Raons i desraons d’uns pressupostos

Poques sorpreses en la presentació dels pressupostos de la Generalitat per al 2011. Una enorme retallada que afecta directament els serveis bàsics que reben els ciutadans, que afecta les possibilitats de fer polítiques adreçades a sortir de la crisi, i que a tot estirar té l’objectiu d’evitar la fallida; que no és poca cosa. I com sempre que un Govern presenta una proposta de pressupostos, els grups de l’oposició se’ls han de carregar per sistema, alguns amb més raó que altres, i algunes vegades amb més convenciment que altres.

CiU s’ha cuidat prou de presentar uns números en els quals el percentatge de retallades en les polítiques socials és relativament inferior al d’altres partides com la despesa corrent, les inversions en infraestructures o les polítiques de suport a l’economia. El que passa és que, encara que sigui en un percentatge menor, la quantia de les partides de sanitat i d’ensenyament és tan alta que continuen essent els Departaments que pateixen més retallada. L’argument fonamental de CiU és que el tripartit els ha deixat una Generalitat endeutada fins al límit, i que per responsabilitat no podien fer altra cosa. Costa una mica d’entendre, si no es pren una actitud antisistema, que es digui que es podia retallar per altres bandes, ja que ningú serà capaç de presentar una proposta alternativa on surtin els números; està clar que fa molt mal d’ulls que precisament en aquest pressupost s’hagi regalat un bon grapat de milions a les grans fortunes a través de la reforma de l’impost de successions, però és evident que això no alleugeriria sinó una petita part de la situació financera. D’altra banda, els partits que van participar en el Govern anterior tenen més difícil d’explicar ara propostes creïbles, quan fins l’any passat van obviar el nivell d’endeutament i no van prendre iniciatives de cap tipus per contrarestar-lo.

Hi ha però, des de l’oposició, dues actituds que destaquen per raons completament oposades: la dels cínics i la dels conseqüents. A ningú no agraden les retallades; però que això ho diguin tant el Partit Popular com el Partit dels Socialistes, que a través de les seves centrals de Madrid reclamen que la Generalitat faci el doble de retallades, amb amenaces incloses de la Ministra d’Economia, és cinisme pur. I per l’altra costat, és evident que jugant la carta espanyola tenim molt poc marge de maniobra, de manera que l’opció més coherent és la de trencar la baralla i apostar per un pressupost català, amb els diners dels catalans. Perquè la pugna entre el Govern de la Generalitat i el de l’Estat està en saber si es poden reduir 2 mil o 3 mil milions d’euros més per a complir amb el límit compromès amb la Unió europea, de manera que si comptabilitzem els 22 mil milions que anualment perdem els catalans amb el dèficit fiscal, que podríem retenir si fóssim un país lliure, el tema estaria més que resolt. Així de fàcil.