Pàgines

dissabte, 9 de juliol de 2011

Després de Ridao, ara és l’hora de Carles Bonet

Finalment, Joan Ridao ha fet un pas enrere i no optarà a la presidència del partit. És una bona notícia. Ho és perquè jo no sé si alguns dels seus fidels seguidors creuen que un dels artífex de la deriva d’Esquerra dels darrers temps pot ser alhora la persona que en dirigeixi el redreçament, però de ben segur que la immensa majoria dels militants, votants i ex votants desencantats no entendria res de res. Però ho és també perquè, al marge de les possibilitats i de les capacitats de Joan Ridao per a dirigir el partit, ara el que menys convé és reeditar les turbulències del passat.

La gent ja se sap de sobres les justificacions i les excuses de mal pagador. Un partit polític, com tota organització democràtica, ha de tenir els mecanismes adients perquè tothom qui ho vulgui pugui optar als òrgans de govern; però malament a rai quan hi ha diverses candidatures. O bé és que hi ha grimpaires disposats al que calgui per assolir cotes de poder, o bé és que hi ha posicions contraposades, amb malfiances entre elles, visions diverses de cap on s’ha de menar el grup. Quan en l’anterior Congrés alguns dirigents d’Esquerra es vantaven de ser un partit d’allò més democràtic perquè hi havia quatre candidatures, i encara es mofaven dels qui tenien una parença monolítica, amb candidats escollits per aclamació com en la vella ortodòxia soviètica, o mentien molt bé o eren uns il·lusos, per no emprar un qualificatiu groller. Tota organització necessita un lideratge, i malgrat que no necessàriament s’hi ha d’estar d’acord al cent per cent, és bo que el col·lectiu hi tingui plena confiança; quan es basteixen alternatives és perquè es discrepa en qüestions fonamentals; o bé, com deia abans, i com va passar amb Joan Puigcercós abatent-se contra Carod, perquè hi ha un desig desaforat d’arribar al poder encara que sigui a costa de carregar-se el partit. És evident que hi ha diferències de plantejament entre l’Oriol Junqueras i Carles Bonet; i per més qui tingui les meves preferències, no seré pas jo qui en desqualifiqui cap dels dos, com no hauria desqualificat a priori ni Joan Riado, ni Josep Lluís Carod Rovira, ni l’Uriel Bertran ni Joan Carretero...

Però ara no és moment de mesurar forces ni molt menys d’aprofundir en les diferències, que ben legítimament hi poden ser, com hi són en tots els partits polítics. Ara és el moment de les renúncies personals, perquè entre tots plegats ho fem fet prou malament com perquè no aparegui cap milhomes dient que ell té la solució. I en aquest sentit, felicito Joan Ridao. O ens presentem al Congrés amb una clara voluntat de redreçar la situació unitàriament, renunciant a l’estratègia de Puigcercós d’aconseguir aquesta unitat a base de foragitar els adversaris, o el fons del pou on estem ficats encara es pot acabar d’obrir als nostres peus. Modestament, sense fer cap professió de fe a favor de ningú, penso que Carles Bonet faria un favor al partit si seguís l’exemple de Roan Ridao i renunciés a presentar-se com a candidat a la presidència d’ERC.