Pàgines

dijous, 28 de juliol de 2011

En el benentès que tingui els diners

No sé si encara queda algú que es cregui la fal·làcia de la imparcialitat de la Justícia. El sistema legislatiu és exageradament recargolat, amb una infinitud de lleis i de preceptes que s’entrecreuen i fins i tot es contradiuen. Però no és pas només per la imperícia dels legisladors a l’hora de formular drets i deures clars i inequívocs, sinó que hi ha una voluntat interessada per tal que el jutge a conveniència de cada cas pugui emetre sentència en funció d’uns determinats interessos i en defensa d’unes determinades ideologies. Quan políticament convé, per exemple, el Tribunal Constitucional és capaç de trobar inconstitucionalitats fins i tot en la pròpia Constitució i, en conseqüencia tombar lleis i estatuts que no pretenien altra cosa que el seu desenvolupament. Però quan els convé, la Constitució és un text genèric la interpretació i aplicació del qual s’ha de deixar en mans del legislador i del Govern.

Podríem reiterar el tema de la llengua i l’Estatut: el text Constitucional reconeix l’oficialitat de les altres llengües de l’Estat “d’acord amb els seus respectius estatuts”; però aleshores, quan seguint fil per randa aquest text constitucional s’aprova un Estatut que no complau políticament a determinat partit i els seus representants al TC, aleshores diuen que el text contradiu la Constitució. I ara n’hem vist un altre cas ben diferent: la Constitució estableix com a principi fonamental el dret a l’habitatge. Un dret que, en determinades circumstàncies, pot entrar en col·lisió amb el dret dels bancs a recuperar els diners prestats o amb el dret dels propietaris a cobrar el seu lloguer. Però els jutges i magistrats tenen ben clar que això del dret a l’habitatge que diu la Constitució és pura retòrica, que s’hi posa perquè queda bé, però que evidentment no té cap validesa jurídica. De manera que la Justícia opta sempre per no permetre que es vulneri el dret d’un banc o d’un propietari, però sí el dret a la vivenda d’un ciutadà o d’una família. És la posició constant dels jutges, i ara també la del tribunal Constitucional.

El curiós del cas, però, és l’argumentació que dóna el TC per negar que un desnonament suposi cap vulneració del principi constitucional del dret a l’habitatge. Segons els magistrats, el fet que es deixi al carrer a una família per impagament d’una hipoteca no vulnera el principi constitucional perquè el desnonat ja tenia l’opció de pagar religiosament la hipoteca; sense tenir en compte que aquesta opció se li havia denegat per haver-li vulnerat prèviament un altre principi constitucional com és el del treball i el de la vida digna. Si és aquesta la interpretació que s’ha de fer dels principis Constitucionals, valdria més anul·lar-los o, si voleu, afegir-hi el dret a disposar de cotxe de luxe, de segona residència a la platja, o d’un iot al port de Palamós. Maleïda la gràcia que em reconeguin el dret a la vida digna, a l’habitatge, a la sanitat o a l’educació, si després resulta que això s’ha d’interpretar "en el benentès que tingui els diners per a pagar-m’ho"
.