Pàgines

dilluns, 29 d’agost de 2011

El paper que ens correspon als catalans

Són simples detalls, simples anècdotes, però que il·lustren la desigual relació que mantenim els catalans amb els espanyols. Davant de l’exhibició festiva d’una bandera per a celebrar un èxit esportiu, des de l’Espanya profunda i cavernària es respon amb amenaces de mort, insults i tota mena d’estupideses. I com sempre, les amenaces i les incitacions a la violència no són mai motiu d’intervenció de la Justícia si els autors són elements d’extrema dreta o si les víctimes no responen al perfil del nacionalista espanyol.

Sincerament, penso que té ben poca importància saber si el jugador del Barça Cesc Fàbregas va exhibir la senyera estelada sense saber-ne la significació exacta, ni si la seva petició de disculpes posterior anava dirigida només a deixar constància que la seva intenció no era ofendre ningú o si realment volia dir que es penedia d’haver-se passejat pel camp amb l’estelada. No seré pas jo qui posi Cesc Fàbregas a l’altar del patriotisme per un gest que em sembla que s’hauria de contemplar dins la més absoluta normalitat, ni tampoc qui el censuri pel fet d’haver demanat disculpes. A ningú se li acut fer massa interpretacions al gest d’un altre jugador barcelonista exhibint la bandera del seu país centreafricà. I aquesta és la clau de la història. Els espanyols no tenen unes reticències especials a les banderes ni als símbols, ni els molesta que algú es recordi del seu país en un moment de celebració, sinó que focalitzen el seu odi exclusivament contra els catalans i els bascos. Un odi que els permet, amb el consentiment o la tolerància d’una justícia que també discerneix quan una mateixa acció prové d’un cantó o d’un altre, justificar tota mena d’insults i d’amenaces.

I enfront d’això, els catalans ajupim el cap i diem que no n’hi ha per tant, o bé exigim un compromís a persones en concret que s’hi estan jugant la seva carrera quan el país en el seu conjunt, i a través de les seves institucions, és incapaç de fer-se respectar. Mentre siguem a Espanya ens hem de fer pagues que ens tocarà fer el paper de gos mesell: ajupir el cap, rebre garrotades pacientment (ai de qui gosés tornar-s’hi!) i demanar perdó constantment pel sol fet d’existir i de ser com som.