La renovació d’ERC no s’ha fet ni en el temps ni en la forma que molts hauríem volgut; arriba tard i encara amb l’ombra de la tutela dels qui haurien d’haver estat, temps ha, antics dirigents. I, tanmateix, no tenim gaire més opcions que la de mantenir l’esperança d’una veritable renovació d’ERC, conscients, a més, que el camí no serà fàcil ni la recuperació, immediata. Caldrà donar-los un marge de temps i un vot de confiança.
La pèssima gestió del partit dels darrers anys s’ha volgut portar amb el mateix mal estil fins al darrer moment, posant a risc la mateixa renovació i la credibilitat dels qui estan disposats a impulsar-la. La celebració de primàries hauria estat normal i saludable en un altre moment, en què no s’hagués d’interpretar com una pugna més pel poder, en què simplement es volgués calibrar l'opinió dels militants sobre quin dels dos candidats pot ser més idoni per a encapçalar una llista. Però tothom sap que no es tracta d’això, sinó de l’obstinació d’un dels artífex del desastre per a aferrar-se al poc poder que li queda, confiant en la política que han aplicat fins ara de fidelitats i favors deguts. No es tracta de dilucidar les aptituds d’un o altre candidat, sinó de posar a prova la capacitat de qui ha de ser nou President d’ERC per a conduir el partit per la línia de la renovació (de persones, d’imatge, d’idees, d’estratègia...). Un resultat ajustat, i ja no diguem una derrota, del candidat proposat per Oriol Junqueras significaria un dur revés contra aquesta renovació.
Confiant fins al darrer moment que no s’hagin d’arribar a celebrar les primàries, que Joan Ridao i companyia entenguin que no es tracta ni tan sols de valorar la seva feina feta a Madrid sinó la nova projecció del partit, o que en tot cas així ho entengui una gran majoria del partit, donarem un vot de confiança a la nova direcció d’ERC. I no els serà fàcil perquè molts no faran cas de la crida “Tornem a ERC” sinó que, incrèduls i desconfiats (amb una bona dosi de raó), esperaran amatents a veure fins on arriba aquesta renovació; perquè els qui van emprendre una altra singladura que no hauria sorgit si s’hagués rectificat a temps no s’avindran fàcilment a renunciar a l’empresa que han encetat, com a mínim fins que no es convencin que les diferents propostes ja no són tan diferents i van cap al mateix camí; perquè l’honestedat política dels nous dirigents se l’hauran de guanyar a pols, amb una actitud ferma i coherent, amb grans dosis de generositat i d’obertura, i sobretot (i el més difícil) recuperant la credibilitat perduda. Per part meva tenen el meu vot de confiança i el meu suport; per a molts pot ser la darrera oportunitat de recuperar l’ERC que havia d’encapçalar o ser el motor cap a la independència.
La pèssima gestió del partit dels darrers anys s’ha volgut portar amb el mateix mal estil fins al darrer moment, posant a risc la mateixa renovació i la credibilitat dels qui estan disposats a impulsar-la. La celebració de primàries hauria estat normal i saludable en un altre moment, en què no s’hagués d’interpretar com una pugna més pel poder, en què simplement es volgués calibrar l'opinió dels militants sobre quin dels dos candidats pot ser més idoni per a encapçalar una llista. Però tothom sap que no es tracta d’això, sinó de l’obstinació d’un dels artífex del desastre per a aferrar-se al poc poder que li queda, confiant en la política que han aplicat fins ara de fidelitats i favors deguts. No es tracta de dilucidar les aptituds d’un o altre candidat, sinó de posar a prova la capacitat de qui ha de ser nou President d’ERC per a conduir el partit per la línia de la renovació (de persones, d’imatge, d’idees, d’estratègia...). Un resultat ajustat, i ja no diguem una derrota, del candidat proposat per Oriol Junqueras significaria un dur revés contra aquesta renovació.
Confiant fins al darrer moment que no s’hagin d’arribar a celebrar les primàries, que Joan Ridao i companyia entenguin que no es tracta ni tan sols de valorar la seva feina feta a Madrid sinó la nova projecció del partit, o que en tot cas així ho entengui una gran majoria del partit, donarem un vot de confiança a la nova direcció d’ERC. I no els serà fàcil perquè molts no faran cas de la crida “Tornem a ERC” sinó que, incrèduls i desconfiats (amb una bona dosi de raó), esperaran amatents a veure fins on arriba aquesta renovació; perquè els qui van emprendre una altra singladura que no hauria sorgit si s’hagués rectificat a temps no s’avindran fàcilment a renunciar a l’empresa que han encetat, com a mínim fins que no es convencin que les diferents propostes ja no són tan diferents i van cap al mateix camí; perquè l’honestedat política dels nous dirigents se l’hauran de guanyar a pols, amb una actitud ferma i coherent, amb grans dosis de generositat i d’obertura, i sobretot (i el més difícil) recuperant la credibilitat perduda. Per part meva tenen el meu vot de confiança i el meu suport; per a molts pot ser la darrera oportunitat de recuperar l’ERC que havia d’encapçalar o ser el motor cap a la independència.
Nota: Darrer de la sèrie d’articles sobre la necessària i urgent renovació d’ERC
1 comentari:
Em costa tenir confiança en aquest procés, però igualment, molta sort en el camí. Esquerra va saber il·lusionar i molt el 2003, haurà de treballar molt dur per tornar a la glòria d'aquells temps o, més aviat, construir-ne una de nova.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada