Pàgines

dimecres, 31 d’agost de 2011

Recordant l'Heribert, sense reserves

Sembla relativament normal que quan s’homenatja una persona, i més si aquesta acaba de morir, hom procuri ressaltar-ne més les qualitats i els encerts que els defectes i els errors. I és cert que aleshores podem caure en una mena de panegíric falsejat on s’atribueix al difunt tot allò que se li va negar en vida. En el cas de l’Heribert Barrera, el reconeixement de la seva figura, de la seva personalitat i trajectòria al servei del país no té per què implicar una acceptació o conformitat amb tot el que va fer i va dir. Altra cosa és veure si aquest és el millor moment per a retreure-li.

En el darrer Congrés d’ERC, jo mateix vaig presentar una primera esmena al preàmbul de la declaració final en el qual s’afirmava que Heribert Barrera al capdavant del partit en l’època de la transició havia defensat sempre la independència. No pretenia fer-li cap retret, sinó simplement ser més rigorosos també pel que fa a la història; en aquella època ERC no era ni un partit pròpiament d’esquerres ni un partit independentista. No ho criticava, era una simple constatació de la realitat. Però la direcció s’hi va oposar, acusant-me fins i tot de voler embrutar la memòria d’Heribert Barrera. Curiosament, ara, Josep Huguet es despenja en el seu bloc retraient-li allò que jo vaig dir fa uns anys i que ell mateix va negar en rodó. Però Huguet va més enllà i li retreu “... amb la seva decisió patriòtica i el seu càrrec de President va posar en risc la continuïtat d’ERC perquè el partit es quedà sense veu i amb la imatge de supeditació total a CiU”. Vés per on, ho diu un dels artífex de deixar el partit sense veu i amb la imatge supeditada al PSC a través del tripartit. I acaba tirant-li en cara “no haver fet fàcil a cap direcció la seva feina, perquè continuava exercint de mentor ideològic malgrat no tenir cap responsabilitat orgànica.” És una visió força estalinista aquesta de pensar que per a donar la seva opinió o manifestar les seves conviccions ideològiques i estratègiques s’ha de tenir una responsabilitat orgànica en el partit. Així ens ha anat, amb una direcció que ha escoltat només els qui tenien “una responsabilitat orgànica”, que vol dir que hi havien estat col·locats com a fidels escolanets perquè els fessin la gara-gara.

Està clar que no es tracta de santificar ningú, que tothom ha tingut els seus desencerts i els seus punts foscos, i Heribert Barrera no n’és pas una excepció. Però globalment la figura de l’Heribert Barrera ha estat de molta més categoria moral i patriòtica que la direcció actual que es resisteix a abandonar el vaixell que ha mig enfonsat. Heribert Barrera ha de ser un referent per a la nova direcció pel que fa a l’honestedat i integritat personal, a la fermesa de les conviccions i a l’actitud del servei al país.

1 comentari:

Gerard Domínguez i Reig ha dit...

No estaria malament fe memòria de declaracions tals com:

- "La immigració és la principal amenaça de Catalunya"

- "Ningú em convencerà que és millor veure una Rambla multicultural que amb catalans"

- "A Amèrica, els negres són intel·lectualment inferiors"

- "Prefereixo salvar Catalunya que salvar la democràcia"

Aquest patriotisme de raça és poc propi del nacionalisme català, fins i tot del més ranci.