Pàgines

dilluns, 8 d’agost de 2011

Val més tard que mai

El Govern espanyol exigeix ara, tant a ajuntaments com a la Generalitat, el retorn de quantitats avançades de més, corresponents a l’any 2009. Una exigència que agreuja encara més els problemes econòmics de les administracions catalanes. La Ministra Salgado, en un exercici de cinisme, ha ofert la concessió de crèdits, se suposa que a un interès raonable, per a poder retornar aquests diners; una manera de dir que es cobrarà l’ajornament.

El Conseller d’Economia Mas-Collell no descarta agafar-s’hi, mentre que altres s’han exclamat dient que això era impensable i fins i tot alguns han apuntat la via de l’incompliment de les obligacions contretes. Perquè no oblidem que, per més que ens pugui semblar injust que a sobre de tot l’espoli que patim encara haguem de tornar diners a l’Estat, en realitat aquest és un deute real sorgit de l’aplicació del darrer model de finançament pactat. Ja aleshores, pel que sabem, alguns economistes van alertar del que s’esdevindria, però els polítics del tripartit no els en van fer cas. No es pot protestar ara per haver de retornar els diners a l’Estat sense reconèixer que el tripartit va cometre un greu error amb aquell acord de finançament que ens venien com un gran èxit. És cert que tampoc va ser unànime l’opinió al si dels partits. Els socialistes catalans no tenien ni veu ni vot per decidir si acceptaven o no l’acord que els imposava el PSOE, però dins d’Esquerra sí que hi havia la gent més lúcida que ja veia a venir la patacada; entre altres l’Oriol Junqueras i alguns dels qui seran a la nova direcció republicana.

No deu ser casualitat que els qui han de portar a terme la renovació d’ERC siguin, almenys en bona part, els qui ja no veien clara la deriva que prenia el partit, que es posicionava al costat dels socialistes en el que ha resultat ser la gran enganyifa. Personalment, lamento, però, que quan en el seu dia alguns ja vam alertar del mal pas que estàvem fent, no solament ni tan sols aquests no van sortir a la llum defensant el que creien, sinó que s’arrengleraven al costat de la direcció per increpar-nos o recriminar-nos la nostra posició opositora. Era la fidelitat mal entesa que no solament els feia còmplices del mal pas, sinó que n’impedia tota possibilitat de rectificació. Val més tard que mai.