Pàgines

diumenge, 11 de setembre de 2011

Carregats da raó, tenim les de perdre

Els catalans tenim una certa tendència a caure en el complex d’esclau que denunciava el Carles Muñoz Espinalt o, contràriament, a sentir-nos el rei del mambo i a pensar, com deia Francesc Pujols, que pel fet de ser catalans quan anem pel món ho tindrem tot pagat. I tan cert és que ens cal superar tota mena de complex d’Estocolm per a fer front a l’Estat espanyol que ens oprimeix, com que hem d’abaixar-nos una mica el fums per no creure’ns els superherois que ho superen tot.

Vull dir que, massa sovint, veiem actituds i declaracions d’una autosuficiència que fan basarda. En el nostre debat permanent amb les espanyes fàcilment ens creiem en possessió de la veritat i de la raó i, el que és pitjor, confiem en aquesta nostra veritat i raó per a guanyar la partida.

Ho vam viure quan el Tribunal Constitucional va dictar la seva sentència en contra de l’autogovern de Catalunya, retallant l’Estatut i obrint escletxes per a permetre la culminació del seu propòsit assimilador. Aleshores, una mica il·lusos, es desfermà una mena d’eufòria amb aquell “adéu Espanya” basat en una lògica tan simple i evident com fal·laç i traïdora: si Catalunya no cap a la Constitució espanyola, si són els espanyols els qui ens menyspreen i ens rebutgen, si són ells mateixos els qui tiren per terra les teories i els postulats dels autonomistes-federalistes enquadrats en els grups majoritaris... la independència deu ser inevitable.

I un any després veiem com la primera força política continua amb aquella ambigüitat, que alguns diuen que és calculada, consistent en recolzar el Govern espanyol a canvi de res (a tot estirar de fum i de promeses), en mantenir una tèbia amenaça que tothom sap que no es complirà mai, i al capdavall en pactar amb el Partit Popular, per més que ens agredeixi, perquè els convergents prioritzen l’eix dreta esquerra a l’eix nacional. La segona força política, per més que el seu propi partit li digui que això és del tot inviable i que s’hi oposarà sempre, es reitera amb l’absurda (perquè a Espanya no la defensa ni la vol absolutament ningú) pretensió federalista, i fan acte de submissió permanent al PSOE.

Ara tornem a viure la mateixa història. Enfront de la sentència del Tribunal Suprem contra la llengua catalana i el requeriment per a complir-la del TSJC, alguns il·lusos, començant per la Consellera d’Ensenyament, surten dient que aquí no passa res, perquè nosaltres estem carregats de raons. Tothom sap que ni la Sentència del Constitucional, ni la del Suprem ni la del TSJC no tenien res de jurídiques, sinó que eren estrictament sentències polítiques, de partit. Aleshores, a què ve dir que nosaltres ja ho raonarem amb un recurs on demostrarem la legalitat de la immersió lingüística (és una llei vigent, està clar que és legal!), la seva validesa i l’eficàcia (però si aquesta és la raó i la causa per la qual s’emeten les sentències!). Si a ells els ha importat un rave la legalitat, la legitimitat i els beneficis socials a l’hora de sentenciar contra el català, per què han de fer cas ara d’un recurs?

No podem tenir la pretensió de guanyar-los amb les armes de la raó si ens hem de basar en la seva maquinària judicial. Quan des del Departament ens diuen que no calen mobilitzacions perquè el Govern ja ha presentat el seu recurs, o bé és perquè confien condicionar políticament per decantar la balança al nostre favor o bé, i molt més probable, és perquè ja saben que tocarà tornar a ajupir el cap i ells no tenen la valentia suficient per a enfrontar-s’hi ni volen arriscar la petita cota de poder que els toleren.

No tenim gaire opcions. Si juguem al seu joc, tenim totes les de perdre. Si no ens veiem amb cor de fer un acte de sobirania, hem d’admetre que darrere d’aquesta en vindran moltes més, fins a la derrota final. És el preu de romandre a Espanya.