Pàgines

diumenge, 4 de setembre de 2011

Ens ho posen massa fàcil

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)


No crec que ningú posi en dubte la importància de les noves tecnologies i de les xarxes socials com a eines de comunicació entre les persones i, sobretot, com a eines que poden escapar dels centres de poder. Prou que ens han explicat que algunes de les revoltes i mobilitzacions populars dels darrers temps no haurien estat possible sense el seu concurs. Hi ha qui fins i tot les ha arribat a qualificar com la revolució democràtica de la comunicació.

Tot sovint apareixen notícies que, fins i tot sense saber-ne exactament el seu significat, ens sorprenen per l’impressionant impacte que pot arribar a tenir un petit gest iniciat a la xarxa, com la que apareixia no fa gaire dies “El hashtag #jovullvotaradeuespanya, que es va iniciar ahir com a resposta a l'anunci de Zapatero de reformar la Constitució ha esdevingut aquest migdia Trending Topic Mundial a Twitter. Aquesta etiqueta ha arribat a ser la sisena més comentada a tot el món.” I ens cau la bava entusiasmats. Potser és perquè els catalans ens hem abocat desaforadament a la xarxa fins al punt que, tot i tenir una llengua fortament amenaçada, a la xarxa ens hi trobem molt ben situats. Per exemple, el català és la tretzena llengua en nombre d'articles a Wikipedia o Google considera el català una de les 10 llengües més actives del món.

I potser en fem un gra massa. Sense deixar de ser cert tot això, també ho és que la virtualitat de la xarxa fa que sigui molt més difícil distingir entre l’abast real i el miratge. D’aquí que, com deia la setmana passada, puguin aparèixer fàcilment infinitat d’iniciatives, teòricament molt ben intencionades, que no ens porten enlloc. És tan fàcil fer una crida o un manifest, demanar adhesions o crear nous grups entusiastes per a qualsevol causa, que tothom s’hi veu amb cor: només cal veure la quantitat de grups de caràcter independentista existents al faceboock. I el problema no és que es creïn mil grups per a una mateixa cosa, ni que hi hagi una multitud d’iniciatives per a salvar el país, sinó que es facin amb uns plantejaments reduccionistes i amb la pretensió de ser cadascuna l’única via per a l’assoliment de l’objectiu final.

Qualsevol iniciativa mínimament seriosa, si es vol que tingui èxit, abans de sortir a la llum pública ha d’haver estat treballada intensament, assegurar-se uns mínims suports rellevants. ¿O és que algú es pensa que les grans manifestacions de la Plataforma pel Dret a Decidir o la del 10 de juliol de l’any passat van sorgir del no res, o d’una simple convocatòria a la xarxa? Quan la iniciativa surt al carrer, tots els sectors interessats ja n’han d’estar ben al cas i tenir assegurat un mínim consens; dit d’una altra manera, quan algú fa una crida a una organització a través dels mitjans de comunicació, sense haver fet els contactes i les negociacions prèvies, és perquè la intenció ja no és altra que la de posar-la en evidència.

Naturalment que tothom té tot el dret a fer les crides i els manifestos que vulgui, a demanar adhesions i signatures de suport per a qualsevol causa. Però, per més ben intencionat que sigui, tampoc es pot obviar que l’abús i la proliferació d’iniciatives, sobretot si ja de sortida estan abocades al fracàs, són molt més perjudicials que positives. No és cert que qualsevol iniciativa és bona si està ben intencionada: precisament perquè les noves tecnologies ho posen molt fàcil, estem creant massa frustracions i desenganys, banalitzem el valor d’una proclama i una crida ben feta, cremem moltes energies i actius del sobiranisme portant-los a carrerons sense sortida...