Pàgines

dissabte, 29 d’octubre de 2011

L’agudesa intel•lectual de Don Gregorio

Els catalans no tenim sentit de l’humor. Ho deia Gregorio Peces-Barba en un intent de simular que el seu discurs sobre els catalans era una simple broma. Això els passa sovint als espanyols, que quan es deixen anar, i no pas en una conversa informal sinó des de la taula presidencial de tot un Congreso Nacional de la Abogacia Española, els surt un discurs a la mesura del seu nivell intel·lectual i s’obliden del que és políticament correcte per treure tot el que porten dins, el que pensen realment. Els que tenen poc sentit de l’humor són els assistents al Congrés de Cadis que no van esclatar a riure davant les ocurrències de Don Gregorio i no li van tirar ni un trist tomàquet, encara que fos de l’horta d’Almeria.

I és que les paraules de Don Gregorio tenien amagat (potser massa per al nivell intel·lectual dels assistents) un missatge que no tenia res de jocós ni de divertit. Va deixar anar aquell sentiment que tenen tot sovint els polítics espanyols, i que normalment no gosen expressar, sobre la coveniència de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys; i ara ja toca, devia pensar Don Gregorio. Per això es lamentava que en l’actual context europeu, i en tant que membres de l’OTAN, un bombardeig a l’estil sirià seria més difícil d’assumir; no pels morts, que això no els preocuparia gens, sinó perquè seria mal vist des de fora.

Temes menors com l’afirmació despectiva que els catalans celebrem derrotes no valdria la pena ni comentar-los; de fet, és l’actitud dels qui també des de Catalunya odien profundament el país i voldrien que oblidéssim d’on venim i perquè avui ens trobem sotmesos, per les armes, al domini espanyol. Se li podria recordar a Don Gregorio que també commemorem sovint cenntenaris de la mort d’il·lustres escriptors, artistes o personalitats de tota mena, sense que amb això vulguem dir que celebrem la seva mort. Però seria disquisicions intel·lectuals que quedarien fora de l'abast de les seves capacitats.

Molta més càrrega ideològica té l’aparent frivolitat de Don Gregorio a l’hora d’analitzar la història. Quan deia allò de “si en lugar de quedar-nos con Catalunya nos hubiéramos quedado con Portugal...”, el missatge clau no està en la pueril tria històrica. No sé si va ser per casualitat o que va tenir visió història el Comte-duc d’Olivars en assegurar-se el domini sobre Catalunya, encara que fos cedint la llibertat als portuguesos; però és evident que la va encertar de ple per als interessos espanyols. El suc que n’han tret i en continuen traient de l’espoli de Catalunya segurament és molt superior al que haurien tret amb Portugal, a part de ser-los Catalunya una de les portes cap a Europa. Els que hi vam sortir perdent, segur, i molt, vam ser els catalans; els espanyols se’n van endur el botí que encara fruiexen; i els portugesos, la llibertat, que no és poc. Però la càrrega ideològica està en el verb “quedar-nos”. Don Gregorio, com la majoria dels polítics espanyols tenen aquesta concepció del poder: ells, perquè tenien un exèrcit més poderós, perquè sempre han cregut en la violència com a mètode per a l’assoliment del poder, perquè van poder assassinar molta més gent que ningú, podien escollir entre “quedar-se” Catalunya o “quedar-se” Portugal. Si no fos perquè l’Imperi espanyol ja estava immers en una imparable decadència, haurien optar per “quedar-se’ls" tots dos.

Molta més mala bava té Don Gregorio quan afirma que els catalans no tenim sentit de l’humor. Com ens pot dir això, a nosaltres! Uns catalans que votem uns dirigents polítics que s’agenollen davant de Madrid i els donen infinites gràcies per no haver-nos bombardejat, tot i estar fora de termini; que no es revolten davant l’espoli constant que patim, i retallen el nostre benestar per un dèficit d’11 mil milions quan l’Estat ens en roba 22 mil; que accepten servilment que el nostre destí no està en les nostres mans, sinó de qui ens va bombardejar per darrera vegada; que encara consideren que podem anar a negociar no sé què amb aquesta gent que ens odia tan profundament... I encara té la barra de dir que no tenim sentit de l’humor?