Pàgines

dijous, 27 d’octubre de 2011

Reivindicant la desmemòria històrica

Tant el Partit Popular com el PSOE ja han deixat ben clar que no pensen fer cap pas, almenys abans de les eleccions, pel que fa a la política penintenciària en relació als presos d’ETA, malgrat l’anunci d’aquesta organització del cessament de la seva activitat. I això vol dir que el Govern continuarà incomplint els principis constitucionals i legals que estableixen on han de ser reclosos els presos, i en quines condicions.

Val a dir que també en altres àmbits se senten veus en aquest mateix sentit d’afirmar que qui hagi comès delictes no pot esperar res més que la presó corresponent. A part que als presos d’ETA se’ls apliquen mesures excepcionals, il·legals en alguns casos, per raons estrictament polítiques, i a part que hi ha molts presos teòricament vinculats amb ETA que no han comès cap delicte ni de sang ni de violència, sinó simplement d’expressió i d’opinió, aquesta contundència a l’hora de negar-los beneficis penitenciaris suposa una total desmemòria històrica. Al segle XX, a Espanya, el grup terrorista que va provocar més morts, mil vegades més que ETA, va ser el franquisme amb els seus escamots militars, judicials i polítics. I en el moment de la transició es va optar per passar pàgina, oblidant els crims comesos, les condemnes manifestament injustes i tots els episodis de repressió. L’argument era que calia una reconciliació: calia deixar els morts a les seves fosses, en molts casos sense donar oportunitat als familiars de saber on paraven, i als qui s’havien passat anys a les presons a causa de la complicitat terrorista de jutges que consciencentment sentenciaven de forma injusta, se’ls exigia que oblidessin el que havien patit. Alguns d’aquells criminals va poder presentar-se a les eleccions, sense que ningú els reclamés res perquè per damunt de tot havia d’imperar l’esperit de reconcialiació.

ETA ha comès crims al llarg de la seva història; no tan greus com els del franquisme, però també n’ha comès. Ni tan sols els abertzales no reclamen una amnistia a seques i immediata, que no seria altra cosa que reclamar el mateix tracte que es va donar als criminals i còmplices del franquisme. Aquests dies que s’ha recordat la mort de Miguel Àngel Blanco, fins i tot en aquell cas l’exigència d’ETA, a canvi de no matar-lo, no era la llibertat dels presos sinó l’acostament a presons basques, tal com estableix la legislació espanyola. Curiosament, els qui ara més s’esquinçarien les vestidures si s’aotrguessin beneficis penitenciares als presos d’ETA són els més propers als criminals i còmplices que es van beneficiar d’un oblit total dels seus crims en el moment de la transició.