Pàgines

dimarts, 25 d’octubre de 2011

S’acosten vaques magres; més magres, encara

Una cosa sí que s’ha de reconèixer: Mariano Rajoy és com el cotó, que no enganya. De cara al 20 de novembre només hi ha el dubte de si la seva majoria absoluta serà més o menys aclaparadora, i de fins a quin punt el seu recolzament a Catalunya serà superior al que pugui tenir CiU. Però pel que fa al seu programa està més clar que l’aigua, i l’ha dit per activa i per passiva en tota mena de declaracions i entrevistes.

Sobre el tema econòmic, sobre les polítiques per a sortir de la crisi, no en diu pràcticament res, potser perquè aquesta no és en absolut la seva preocupació o perquè tampoc té cap idea ni proposta a fer. Però sí que ha estat taxatiu sobre altres temes. Per exemple, ha deixat clar que continuarà amb la seva croada contra la llengua catalana, intentant dinamitar el model que tan útil ha estat per a preservar la cohesió social del país. Ell sap que el model valencià és el que dóna millors fruits, perquè molts valencians no tenen l’opció de proporcionar als seus fills una escola en la seva llengua, i perquè allà està garantit que els alumnes no acaben l’ensenyament obligatori coneixent les dues llengües oficials, com passa a Catalunya; evidentment, la llengua de la qual no assoleixen uns coneixements mínims és la catalana. Però també ha deixat clar que Europa pot dir el que vulgui sobre els corredors prioritaris, però ell defensarà tots els altres abans que els Mediterrani, encara que això impliqui, seguint el model dels TGV, perjudicar regions espanyoles com ara Múrcia o Andalusia i sobretot crear infraestructures descaradament deficitàries; quan es tracta d’evitar el desenvolupament de Catalunya, l’Estat no s’està de res i pot dilapidar tots els recursos que calgui. També ha avisat que caldrà dedicar molts recursos públics, els que traurà de les fortes retallades que imposarà en els serveis bàsics i en els drets socials, per a refinançar els bancs; en aquest cas, no es tractarà de nacionalitza-los com ha fet amb les caixes catalanes, sinó simplement d’oferir-los els diners que haurà tret de pensionistes, de funcionaris, de la sanitat...

El programa és clar: d’una banda recentralitzar l’Estat en tots els àmbits, inclosa l’agressió a la llengua catalana, i de l’altra aprofundir en les polítiques antisocials per a garantir els beneficis dels poderosos. I, davant d’aquest panorama, quin serà el paper de CiU, si és que pot tenir-hi cap paper? Doncs, ja ho tenen decidit: faran mans i mànigues per a participar de les polítiques de dretes del PP, encara que sigui a costa de sacrificar qualsevol projecte de país, inclosa la llengua.
El que no podran dir mai els convergents, com s’havia dit amb els socialistes, és que els populars els han enganyat o que no ha complert la seva paraula, perquè la seva amenaça és clara i sense equívocs.