“Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació”. Aquest és un dels contes brevíssims de Pere Calders. Per la data en què fou escrit no podia referir-se a la situació política catalana, però en podria ser una viva imatge.
Les enquestes ens confirmen l’increment constant del sentiment independentista, i a certs ambients sembla que ja tinguem les maletes a punt. Però no deuen gosar-nos dir que el tren no és que ens passi de llarg sinó que aquí no hi té parada, ni vies ni estació. Quan va esclatar la Unió Soviètica i creixien nous estats arreu, algú va apuntar que havia arribat el nostre torn; però el tren va passar de llarg. El mateix va passar amb la desintegració de la vella Iugoslàvia; a part d’Eslovènia, de Sèrbia i de Croàcia, naixien alguns estats que ningú havia sospitat. Per nosaltres, el tren també passava de llarg. També ens han passat de llarg els trens del reconeixement de la nostra llengua: ni en el moment de la integració d’Espanya a la Unió europea, ni en les successives ampliacions. La darrera, la de Croàcia, que amb la seva integració inclourà el croat a la llista de llengües oficials d’Europa. El català també ha perdut aquest tren.
No sé si finalment el Partit Nacionalista Escocès farà realitat el seu projecte de referèndum que l’hauria de portar a la independència, però té molts més números que nosaltres. I a les properes eleccions al País Basc és més que previsible que hi hagi una majoria nacionalista, com també ho és que el PNB a diferència de CiU no deixi passar el tren de la independència. Nosaltres ens quedarem aquí amb aquesta cara de babaus, amb les maletes a punt, esperant no sé quin tren sense saber que al nostre país no hi ha vies ni estació.
Les enquestes ens confirmen l’increment constant del sentiment independentista, i a certs ambients sembla que ja tinguem les maletes a punt. Però no deuen gosar-nos dir que el tren no és que ens passi de llarg sinó que aquí no hi té parada, ni vies ni estació. Quan va esclatar la Unió Soviètica i creixien nous estats arreu, algú va apuntar que havia arribat el nostre torn; però el tren va passar de llarg. El mateix va passar amb la desintegració de la vella Iugoslàvia; a part d’Eslovènia, de Sèrbia i de Croàcia, naixien alguns estats que ningú havia sospitat. Per nosaltres, el tren també passava de llarg. També ens han passat de llarg els trens del reconeixement de la nostra llengua: ni en el moment de la integració d’Espanya a la Unió europea, ni en les successives ampliacions. La darrera, la de Croàcia, que amb la seva integració inclourà el croat a la llista de llengües oficials d’Europa. El català també ha perdut aquest tren.
No sé si finalment el Partit Nacionalista Escocès farà realitat el seu projecte de referèndum que l’hauria de portar a la independència, però té molts més números que nosaltres. I a les properes eleccions al País Basc és més que previsible que hi hagi una majoria nacionalista, com també ho és que el PNB a diferència de CiU no deixi passar el tren de la independència. Nosaltres ens quedarem aquí amb aquesta cara de babaus, amb les maletes a punt, esperant no sé quin tren sense saber que al nostre país no hi ha vies ni estació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada