Pàgines

dimecres, 1 de febrer de 2012

Garzón, escaldat amb el seu oli

A ningú se li escapa que no és pas casual que les tres causes obertes contra el jutge Baltasar Garzón, i que no tenen res a veure entre sí, s’hagin portat a judici una darrere l’altra. Es tracta de possibilitar que unes acusacions recolzin les altres per tal de deixar fora de combat el jutge estrella. No té gaire res a veure amb la “Justícia”, sinó amb revenges i lluites polítiques de caràcter intern en l’administració de la Justícia. El Jutge Garzón els va anar bé en determinats moments, sobretot quan va voler venjar-se dels socialistes per no haver-lo fet ministre, però res més.

No tinc cap mena de dubte que, ara, Garzón és víctima d’un complot polític per haver-se ficat amb matèria reservada com és la corrupció generalitzada al sí del Partit Popular i per pretendre condemnar el principal grup terrorista del segle XX a Espanya, el franquisme. I podria entendre que hi hagués demòcrates que clamessin davant dels tribunals en protesta per les causes injustament obertes contra Garzón, si no fos perquè el mateix Garzón s’havia prestat reiteradament a jugar amb la Justícia per fer valdre raons polítiques. El jutge Garzón ja havia encetat la investigació pel cas dels GAL, que implicava directament la cúpula i el govern socialista; i quan se li va oferir un lloc preferent a la llista, va deixar l’expedient amagat en un calaix. I no l’hauria tret si se li hagués atorgat un Ministeri com reclamava ell; però en no ser així, no solament va tornar a la carrera judicial sinó que va desempolsinar el dossier dels GAL que no havia tingut cap inconvenient de silenciar. Moltes de les investigacions que ell va fer contra el narcotràfic van acabar en un no res, per “defectes de forma”. I es va acarnissar amb els independentistes catalans o bascos, pel fet de ser-ho, sovint sense tenir cap base legal per a condemnar ningú. Això ja anava bé a l’extrema dreta espanyola, i no hi trobaven cap inconvenient.

Però heus aquí que tot d’una li va semblar que podia tenir un protagonisme mediàtic i internacional si actuava contra el ja ex dictador Pinochet. Quan era dictador no hi va tenir mai res a dir. I ja sabia que tot plegat no serviria per a res més que per a donar-li un prestigi personal, però és que tampoc perseguia res més. A l’extrema dreta no li va fer cap gràcia, però es va limitar a fer-li alguns retrets verbals. Però les ires d’aquesta extrema dreta es van desfermar quan va tenir la gosadia d’investigar de ple la trama de corrupció del Partit Popular; i sort que el van parar a temps, perquè els casos Gurtel, amb totes les seves derivades, o Matas a les Illes, serien avui norma generalitzada arreu de l’Estat. La seva pretensió d’investigar els crims del franquisme van acabar d’indignar una Justícia que sempre ha considerat com a terrorista només la violència que té l’objectiu de defensar una opció política, i no pas la que en defensa una altra. La Justícia de Garzón és la que ara li vol fer justícia.