Pàgines

dimarts, 21 de febrer de 2012

Ves amb compte, Oriol!

L’Oriol Junqueras deia l’altre dia que el pacte entre CiU i el PP no pot durar sempre, perquè això els enfonsaria, i que a la llarga els convergents hauran de venir a trucar la porta d’ERC. Hi estic d’acord, però només a mitges. Les paraules del líder d’ERC semblaven donar a entendre que els convergents s’adonaran de l’error de pactar amb la dreta més anticatalana i que reconsideraran la seva actitud. Com si el pacte hagués estat fet des de la inconsciència, de manera que reaccionarien quan veiessin que el seu electorat no ho entén i els pot girar l’esquena.

En política, les coses no funcionen així. El pacte de CiU amb el PP està fet a consciència i havent calculat els riscos potencials. Haver pactar amb el PSC o amb ERC hauria comportat fer concessions de caràcter social i, en el cas dels republicans, també fer passes més decidides de caràcter sobiranista. La seva prioritat ha estat clara. Haver-ho fet amb el PP no ha suposat cap concessió de caràcter econòmic, perquè hi ha una coincidència total, i confien en no haver de fer excessives concessions de caràcter nacional, cosa que tampoc els importaria massa. De fet, els pactes amb el PP bàsicament es redueixen a l’acceptació de les propostes antisocials convergents, a canvi de deixar que els populars es vantin d’haver incidit en el pressupost de la Generalitat i en la mateixa acció de Govern. I l’Artur Mas, que és perfectament conscient del risc que té aquest pacte, ja té preparada la coartada. No és, com diu l’Oriol Junqueras, que a la llarga es vegi obligat a fer un gir en la política de pactes, sinó que ja ho té planificat, comptant amb poder fer caure en el parany a ERC.

Ja cal que la direcció d’ERC afini en la seva reacció. Fins ara, al meu entendre, s’ha mostrat excessivament tova comptant que, segons com haguessin anat les coses s’hauria pogut fer un pacte CiU-ERC. I això, sense haver formulat propostes clares i precises sobre el futur del país, més aviat simples promeses de fer una consulta si el tema del pacte fiscal no acaba de funcionar (com si no tingués clar tothom que no hi ha cap possibilitat que funcioni satisfactòriament per a Catalunya). L’estratègia de CiU no portarà cap novetat especial: al llarg de la legislatura farà el pacte que socialment li convé, amb la dreta, encara que sigui a costa de fer concessions de caràcter nacional. I al darrer any de la legislatura, quan al PP ja li anirà ve de desmarcar-se i CiU tindrà necessitat de rentar-se la cara, aleshores oferirà el pacte nacional amb ERC; fins i tot encara que el pacte fos sincer ja no hi hauria temps de portar a terme cap acció rellevant a les portes d’unes noves eleccions. Aleshores, tant si ERC es presta al joc com si el refusa, CiU presumirà d’unes iniciatives nacionalistes que li permetran tornar a presentar-se amb la proposta estrella del Pacte Fiscal. I qui dies passa, anys empeny.