Pàgines

divendres, 2 de març de 2012

S’atrapa abans un botifler que un coix

El discurs fàcil dels nacionalistes espanyols acostuma a ser buscar qualsevol excusa per a evitar que es doni suport a la llengua i a la cultura catalana. I ara amb la crisi, encara més. Ho deia el Partit Popular per intentar que es tanquessin les delegacions catalanes a l’exterior, que es limitin o es neguin les subvencions a entitats de reconeguda solvència, eficàcia i prestigi com Òmnium Cultural. Com que ells mateixos tenen vergonya de dir el que realment pensen, i és que voldrien l’eliminació definitiva de la cultura catalana, han de buscar el subterfugi d’altres excuses, sense escatimar tonelades de demagògia.

Em sembla d’una absoluta mala fe i manca d’honestedat utilitzar el recurs de la crisi per dir que no s’haurien de destinar recursos públics per a temes com el suport a la cultura catalana, de foment de la llengua o de representació exterior. I molt més quan tenen el desvergonyiment d’emprar la demagògia de contraposar aquestes accions amb la lluita contra l’atur o l’atenció a necessitats bàsiques de la població. En primer lloc perquè no hi ha cap país al món civilitzat que deixi de banda els aspectes culturals amb aquest argument fal•laç d’atendre les necessitat de les persones. Però el tema no seria que hi hagués algú que cregués que en plena crisi no s’ha de donar suport a la cultura, ni s’han ajardinar les places, ni s’han de celebrar festes, ni s’ha de renovar el mobiliari urbà, ni s’ha de conservar el medi ambient, ni tantes altres coses que fa qualsevol govern sense contraposar-ho a altres temes. Seria fàcil dir-los que si, en plena crisi, hem de retallar despeses no imprescindibles, aviat ens posaríem d’acord en eliminar la institució de la monarquia, deixar de pagar l’espoli fiscal que ens imposa Espanya, i per suposat no regalar mig bilió d’euros a la banca havent-hi tantes necessitats peremptòries de la gent del carrer.

Però, tampoc cal anar tan lluny, o tan amunt. L’actitud d’aquests nacionalistes espanyols no és que sigui fora de lloc, sinó que és de total deshonestedat. Perquè no és veritat en absolut que ells pensin d’aquesta manera, ells no tenen res en contra de què en plena crisi es dediquin recursos a temes teòricament prescindibles, com diuen. Ells són els primers a exigir que s’ampliïen els intèrprets i les traduccions per tal que el català i el català de valència tinguin versions diferenciades. O és que ells estarien d’acord en suprimir el seu Instituto Cervantes? O no protestaven ells perquè les administracions catalanes reduïen una mica (només una mica) les subvencions al negoci dels finos, les cerveses i els pernils de la Feria de Abril? O estarien d’acord en què es deixessin de subvencionar les Casas Regionales? No, ells no tenen cap rubor per malbaratar recursos en plena crisi; l’únic és que tenen la indignitat suficient d’emprar aquest espantall de la crisi per culminar la seva obra d’extermini de la llengua i la cultura catalana.