Pàgines

dilluns, 9 d’abril de 2012

Lula da Silva, un Premi Internacional Catalunya molt oportú

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Hi ha premis que s’atorguen en funció d’uns mèrits més o menys objectius: uns èxits esportius, una trajectòria artística, l’assoliment d’una determinada fita... Però n’hi ha d’altres que tenen més una connotació ideològica o una valoració més subjectiva. És el cas del Premi Internacional Catalunya que està destinat a “persones que han contribuït decisivament amb el seu treball creador a desenvolupar els valors culturals, científics o humans arreu del món”; i, naturalment, els valors no sempre seran els mateixos per a tothom.

Enguany, en la seva XXIVa edició, el guardó ha estat per a l’expresident del Brasil Luiz Inácio Lula Da Silva. Em sembla una decisió prou encertada des de tots els punts de vista. Llula de Silva, que es vantava ell mateix de ser un President que sense títols universitaris havia creat més universitats que cap altre dels seus predecessors, ha fet possible un miracle econòmic al Brasil, convertint aquest país en una potència emergent. I ha passat al capdavant de molts altres països que fins fa poc se’l miraven amb la prepotència amb què el món occidental acostuma a mirar-se els països subdesenvolupats. El país és immens, en territori, en diversitat de pobles, i en desigualtats i mancances forjades al llarg de la seva història, i per tant són encara moltes les assignatures pendents en tots els àmbits. Però ha fet un pas de gegant, impensable fa poc només una dècada.

Curiosa, però, la justificació que en fa el mateix jurat, ja que molts dels mèrits que li atribueix serien obvietats (com ara l’honradesa, el no dogmatisme, el tenir criteri propi, i sobretot el fet de treballar per afavorir la majoria i per aixecar el seu país..), si no fos perquè resulten realment insòlites en el món de la política.

Però encara resulta més curiosa és la defensa que n’ha fet el President de la Generalitat, Artur Mas. Curiosa, en aquest cas, perquè li atribueix uns mèrits que són exactament el contrari del que està fent ell (ell i la resta de governs conservadors d’Europa). Per exemple, diu que Lula ha estat premiat “per la seva política al servei d’un creixement econòmic just”, quan aquí (llegeiu Catalunya Estat espanyol, Europa) s’està fent una política al servei dels grans poders econòmics i en detriment d’un creixement econòmic just. Diu el President Mas que “ha posat el seu país, el Brasil, al capdavant de la globalització, creant una classe mitjana i afavorint un repartiment més just de la riquesa i de les oportunitats”, quan aquí el que estem fent és anar cap a la liquidació d’aquesta classe mitjana i propiciar un repartiment més injust i més desigual de la riquesa. El president també ha explicat que el guardó ha estat “pel seu peculiar tarannà personal, des del qual ha estat capaç d’afrontar-se amb imaginació i molt coratge a la pobresa i a la desigualtat”, quan aquí, sense cap mena de tarannà i criteri personal hem posat la política al servei dels grans interessos econòmics, sabent que això comporta més pobresa, més atur, més precarietat, més inseguretat, menys drets socials, i per tant també més deute públic.

El President de la Generalitat encara hi podia haver afegit que el creixement econòmic del Brasil va ser possible perquè el seu President va saber enfrontar-se amb el FMI i no va fer cas de les seves recomanacions, cosa per la qual va ser molt criticat al principi, està clar. Podia haver dit que, com ha demostrat Lula da Silva, i els dirigents d’algun altre país com ara Islàndia, no és cert que no hi hagi cap més opció per a sortir de la crisi que la que ens obliguen els mercats financers. De fet, amb les actuals polítiques econòmiques estem abocats a anar rodolant pendent avall fins a la fallida final, si no reaccionem a temps.

Benvingut el Premi Internacional Catalunya per a l’expresident brasiler Lula da Silva. No sé si la seva malaltia li permetrà acudir a la rebre el guardó, però no cal que esperem escoltar les seves paraules: podem directament prendre bona nota de com es pot sortir de la crisi si el qui comanda l’economia del país és capaç de no seguir els dictats dels qui han generat la crisi, i només estan obsessionats perquè siguem els ciutadans els qui paguem les conseqüències de la seva mala gestió.