Pàgines

diumenge, 6 de maig de 2012

I si guanya l'esquerra?

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Ja se sap que en unes eleccions sempre hi ha lloc per a la sorpresa. Però, fins al darrer moment, les enquestes donen com a guanyador de les presidencials franceses el candidat socialista François Hollande. De tota manera, el més probable és que la victòria sigui relativament ajustada; a França, com aquí i com arreu, un 5% de vots de més o de menys pot fer decantar la balança cap a una o altra banda. I el guanyador, malgrat que la diferència sigui mínima, acostuma a fer servir frases grandiloqüents com “La ciutadania ha rebutjat unes determinades polítiques”, “Els ciutadans han volgut el canvi”, “És el fracàs de determinada opció política”...


Res a dir, sempre que es pugui fer servir la mateixa metodologia d’anàlisi, tant si és l’un com si és l’altre, el guanyador. La derrota de Zapatero, i la del tripartit, es va vendre no només com el fracàs d’uns governs que no van saber fer front a la crisi, cosa ben certa, sinó com els seus causants; com si abans no hi haguessin hagut unes polítiques conservadores que incentivaven l’especulació immobiliària que, com en el joc del globus, va acabar esclatant en mans dels socialistes. “És el fracàs de les polítiques d’esquerres” deien molts pretesos analistes i observadors esbiaixats. Diran, ara, si es confirma la victòria del candidat socialista que “És el fracàs de les polítiques de dretes”?

He dit en repetides ocasions que els governs progressistes (de fet hauríem de dir “menys de dretes”) d’Espanya i de Catalunya, van tenir la dissort de trobar-se immersos en la crisi i no hi van saber respondre, naturalment, com va passar a Europa a tota mena de Governs, de dretes i d’esquerres. A Itàlia també s’hi va trobar el Berlusconi i les seves polítiques més que conservadores. I no oblidem que, encara que el Sarkozy vagi posant com a pèssim model el govern Zapatero, tampoc és que la situació econòmica a França sigui per a tirar-hi coets. Si hi ha canvi a l’Elisi, també és possible que el nou inquilí acabi destapant i denunciant haver rebut una herència molt més desastrosa del que semblava. Un discurs que no ens vindria pas de nou, perquè ja l’hem sentit massa vegades.

Sembla un relleu lògic en la mesura que la majoria dels Governs europeus que han hagut de fer front a la crisi no han resistit el pas per les urnes, i encara caldrà veure què li passarà a la senyora Merkel. Al capdavall, l’estratègia per a sortir de la crisi de Zapatero és pràcticament la mateixa que està seguint Rajoy i que ha seguit el Sarkozy: creuar els dits i esperar que la mateixa inèrcia de les oscil•lacions econòmiques faci créixer els brots verds de la recuperació. Zapatero confiava que la crisi s’hauria començat a esvair al final de la seva legislatura, i no va fer res per a sortir de la crisi. Rajoy fins i tot ha retallat les escasses polítiques actives d’ocupació, amb la mateixa confiança que el seu predecessor. Fonamentalment, la diferència és que la dreta ha aprofitat la situació de crisi per a liquidar l’Estat del benestar i adequar la legislació a les exigències dels grans poders econòmics.

Els qui honestament creien que l’electorat català i l’espanyol van expressar les urnes el seu rebuig a les polítiques d’esquerres, hauran d’admetre que l’electorat francès, si es confirmen les enquestes, hauran rebutjat igualment les polítiques de dretes. La mateixa desqualificació que serveix per als uns ha de servir per als altres. O per a cap. A part que els anomenats socialistes, a Europa, no deixen de fer polítiques de dretes, encara que potser amb un xic més de sensibilitat envers els problemes socials, la seva derrota o la seva victòria té la mateixa significació a un lloc i a un altre. I els eximents o les excuses del marc general que els ha impedit trobar una sortida a la crisi també serà la mateixa per als uns que per als altres. O no?