Pàgines

divendres, 18 de maig del 2012

Què pot canviar a la Catalunya del Nord?

Tal com ja s’havia anunciat, un català ocuparà la cartera d’Interior del Govern francès. Manual Valls, afincat de temps a França, ha estat un dels personatges clau de la victòria d'Hollande. No sé si la seva influència ha estat decisiva perquè el nou President francès es manifestés durant la campanya a favor de respectar les diferents llengües existents a l’Estat francès, i a favor de ratificar la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. Tots vam poder veure com, en un dels actes electorals d’Hollande, a Tolosa de Llenguadoc, onejaven banderes catalanes i occitanes, entre altres; un fet gens usual en la política francesa..

Un brot d’esperança, doncs, s’obre a la Catalunya del Nord en la seva lluita pel reconeixement d’una llengua i una cultura fins ara negada per un pretès “republicanisme” jacobí. Com també ens passa a la Catalunya sud, un primer pas positiu seria deixar de tenir un Estat hostil. Ja sabem que la sort de les llengües no només depèn de les legislacions i de les normatives, però la supervivència és molt més complicada si aquestes hi són agressivament contràries. La ratificació per part de França de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries no seria la solució definitiva per al redreçament de la situació lingüística a la Catalunya del Nord, ja que és una Carta a la carta en què cada Estat decideix el grau d’implicació i de protecció de les llengües, però sí que hi podria ajudar. Seria un primer pas aconseguir un reconeixement de la realitat plurilingüística de l’Estat francès, ja que fins ara, en nom del republicanisme es posava la uniformitat lingüística com un valor intocable.

Una altra cosa serà veure l’efecte real que pot tenir en la política francesa la presència d’un Ministre català a Paris. L’experiència que en tenim nosaltres és absolutament nefasta: els ministres catalans a Madrid han estat sempre un ariet per a combatre la llengua i la cultura del país. No sé si a Manuel Valls li pot passar el mateix que a la Chacon, al Montilla o al Fernández Díaz, que conscients que a Madrid se’ls mirava ja amb recel pel sol fet de ser catalans procuraven amb més zel que ningú no donar cap mostra de suport a la realitat catalana. Havien de justificar dia a dia la seva espanyolitat. De tota manera, s’obre una porta d’esperança a la Catalunya del Nord; tenim dret a pensar que Manuel Valls i les promeses d’Hollande tinguin una mica més de credibilitat que els seus equivalents espanyols.